La iniciativa intel·lectual i política que encarna Ciutadans –a la que he manifestat en diverses ocasions el meu suport i simpatia- pretenia, al meu entendre, un doble objectiu: plantar cara al “nacionalisme de tots els partits” i crear un espai de centreesquerra no antiliberal a l’estil del Manifest d’Euston. És aviat encara per saber si aquest projecte reixirà o no i, sobre tot, si Ciutadans serà la seva expressió definitiva, però els seus primers efectes ja són avaluables. I he de dir que em semblen contradictoris.
Més enllà de la memorable victòria de les eleccions autonòmiques –una victòria contra el silenci mediàtic, el menyspreu polític i l’”statu quo” dominant, que no és poca cosa!- a les eleccions municipals l’efecte Ciutadans ha resultat paradoxal. Integrada per un bon grapat de militants provinents de la dissidència socialista i de l’esquerra antinacionalista, Ciutadans ha erosionat més a la dreta constitucionalista, el PP, que a les forces nacionalistes (CiU, PSC, ERC i ICV).
Si l’objectiu era el nacionalisme, i de manera especial el nacionalisme d’esquerres, l’efecte Ciutadans ha provocat "danys col·laterals" en la trinxera equivocada.
