Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

divendres, 20 de juliol de 2007

El factor Rato

El PP nacional-conservador d’Acebes i Zaplana té les coses clares. Espanya és una nació sotmesa al xantatge d’un grapat de nacionalismes perifèrics que no tenen altra objectiu que destruir la seva unitat i montar-se un xiringuito independent. També creuen que en les comunitats controlades per nacionalistes i/o social-nacionalistes hi ha molta gent que se sent espanyola i que està orfe d’alternativa. En conseqüència, la bandera política del PP no ha de ser altra que la defensa inequívoca i a cap i espasa d’Espanya, la seva llengua i la Constitució del 78. Qualsevol altra estratègia només crea confusió i desmobilitza l’electorat.

Sota aquest raonament, el PP d’Acebes i Zaplana, amb el suport de la COPE, van explotar a fons l’aparició de Ciutadans-Partit de la Ciutadania, amb la premeditada intenció de fer mal al PP català, com així ha estat. Es tractava d’una carambola per desgastar Piqué i posar-lo, quan convingués, contra les cordes.

Però l’home proposa i Déu disposa, i aquesta conveniència s’ha precipitat per l’aparició d’un factor no previst: el retorn de Rodrigo Rato. Un retorn que podria catalitzar els sectors més liberals del partit i constituir-se en una alternativa a Rajoy, ostatge del sector nacional-conservador. L’aparició del “factor Rato” ha precipitat la reacció d’Acebes i Zaplana: avortar qualsevol operació que pogués decantar-los dels llocs de poder i imposar amb mà de ferro la seva alternativa política a tot el partit, sense fisures.

Ja no es tracta tant de guanyar les eleccions del 2008 com de guanyar la batalla per a la successió de Rajoy. Una derrota electoral contra un Zapatero desballestat pel fracàs estrepitós de la seva estratègia antiterrorista i per la manipulació grollera del procés de renovació estatutària només podria tancar-se amb la dimissió de Rajoy. Aleshores, amb un partit fèrriament controlat i marcant el pas sota una única bandera, Zaplana i Acebes assolirien el poder absolut.

Aquest escenari és molt plausible, però a dins del PP hi ha vida més enllà d’Acebes i Zaplana. Una vida que no sembla disposada a marcir-se. La pregunta, però, continua sent la mateixa: seguirà la dreta espanyola perduda en el seu laberint de personalismes i indefinició ideològica que només l’exercici del poder li permet cohesionar temporalment o, pel contrari, abordarà d’una vegada per totes l’articulació d’un projecte polític de gran abast i no només monotemàtic respecte a la seva legítima concepció d’Espanya com a nació?