Catalunya tornaria a ser rica i plena si no fos per culpa d'una conspiració judeo-maçònica que ens nega el dret a decidir. Si no plou, si les coses no funcionen, si cada dia els joves saben menys o si ens escorcollen de manera humiliant als aeroports, és per culpa de Madrid. Però no només de Madrid. Els catalans, oju!, sabem que és també per culpa de Bush, del Pentàgon, de les emissions de CO2 o del depravat gènere masculí. Tothom té la seva part de culpa. Tothom, menys nosaltres.
Aquesta visió paranoica de la realitat ens porta una i altra vegada a confondre les coses, a veure gegants on hi ha molins i a tancar-nos en una mena d'autisme nacional que ens està convertint en una reserva índia. Catalunya, sense cap mena de poder polític, amb la seva llengua exclosa de les institucions, va sortir de 40 anys de dictadura liderant l'economia, la cultura i l'esperit democràtic d'Espanya. O, si més no, així es veia i es deia i així tothom s’ho creia. Pel contrari, ara, 30 anys després, amb una democràcia consolidada, amb una Generalitat cada dia més untada i omnipresent, Catalunya ja no lidera quasi res. La diferència amb abans és que ara també tothom ho veu, però ningú ho vol dir i menys encara s'ho vol creure. I com que es vol negar la realitat i la responsabilitat pròpia en el desgavell, ens dediquem a tirar pilotes fora. Com que la terra és dura, demanem la lluna.
Si us plau, parem de fer el numeret i afrontem de cara la realitat: Per què ens en sortíem millor quan políticament estàvem pitjor? Per què amb gairebé tres dècades d’autonomia i autogovern hem perdut pistonada? Per què amb més diners que mai se’ns cau la casa a trossos?
No s’equivoquin, no són preguntes sense resposta. Són respostes sense pregunta.
