Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

divendres, 11 de gener de 2008

El melic del món

Crec que el pitjor defecte que tenim en aquest país és que ens agrada massa confondre els desitjos per realitats. Dit d'una altra manera, que ens encanta mirar-nos el melic. Un defecte que els nostres mitjans de comunicació, socialdemòcrates tots, converteixen en virtud. Durant les últimes eleccions presidencials nord-americanes els nostres diaris, ràdios i televisions només parlaven de John Kerry, que tots donaven –of course!- per guanyador. Fins i tot, hores després de perdre amb totes les de la llei, Gabilondo encara en cridava la victòria.

Ara, quatre anys després, torna a passar el mateix. Sense la més mínima vergonya, els “caucus” de la remota i insignificant Iowa han passat per davant d’altres informacions sensibles, però subjectes a discreció patriòtica, per l’única raó que les enquestes donaven la victòria a Obama. Al canvi. Al demòcrata. Al negre. Paraules orgasmàtiques en l’imaginari progressista.

Ni la falibilitat de les enquestes, ni l’acumulada experiència sobre els camins inescrutables del complex procés electoral dels Estats Units, serveixen de res. La prudència, l’escepticisme mesurat i la passió pels fets ja no són virtuts periodístiques. L’única virtud que compta és la comunió en la correcció política.

No és estrany, doncs, que els continguts de la majoria dels mitjans de comunicació siguin clònics, intercanviables. Sempre parlen del mateix i de la mateixa manera. Els republicans, per exemple, pràcticament han desaparegut de la crònica diària, llevat de quan se’n pot explicar alguna cosa rara. Tots dónen per fet que és impossible que McCain, Giuliani o algún altra republicà pugui arribar a la Casa Blanca. Segurament no estan passant pel seu millor moment, però encara no hi ha res decidit. Aquí, en canvi, ja hem dit blat, convençuts que és al sac i ben lligat. Convençuts que la guerra de l’Iraq ha estat el nou Vietnam dels republicans. Creuat el Rubicó: “Alea jacta est”.

Però, és veritat que la guerra de l’Iraq és un factor determinant en aquestes eleccions presidencials als Estats Units? Sí, si només llegim el que escriu la premsa espanyola i europea. No, si llegim també el que explica la premsa nord-americana. I el que explica i del que parla la premsa ianqui és de la recessió econòmica, l’atenció sanitària o la immigració. No de l’Iraq.

Aquí, però, immunes a la realitat, seguim mirant-nos el melic cada vegada que volem veure els Estats Units.