El fantasma que torna a recórrer Europa no és el fantasma de comunisme sinó el fantasma de la fragmentació ètnica i del minifundisme nacional. No es tracta d’un fantasma nou, ja que va tenir la seva gran embranzida després de la primera guerra mundial gràcies al conill de l’autodeterminació que un mal dia Woodrow Wilson es va treure del barret.
Contingut durant la guerra freda en el congelador de la història, la caiguda del mur de Berlín va fer reviure l’espectre. Especialment als balcans, on de les entranyes d’un comunisme iugoslau en fase terminal va renéixer, com si sortís del túnel del temps, un brutal nacionalisme serbi. Mentre a l’Europa occidental s’evolucionava cap a una superació del nacionalisme, a la seva perifèria tornava a provocar catàstrofes.
El genocidi serbi parcialment consumat contra bosnians, croats i kosovars va sentenciar el somni d’una Iugoslàvia pluriidentitària al dinamitar qualsevol possibilitat d’una convivència democràtica i civilitzada. És, doncs, la impossibilitat de conviure amb el botxí l’única raó que explica ara la independència del Kosovo, com la impossibilitat de conviure amb Auschwitz va explicar la creació de l’estat d’Israel. No n’hi ha cap més, ni en cal cap altra.
Però si bé en determinades circumstàncies històriques la creació artificial d’un estat pot arribar a ser una solució, molt sovint crea un problema més gran que el que resol. A vegades, al nou estat li ho posen molt difícil i no acaba d’aconseguir el que pretenia quan es va proclamar. Altres vegades, resulta senzillament inviable.
El primer cas seria el de l’estat d’Israel, que va néixer amb la voluntat de garantir la seguretat dels jues però que no ho ha aconseguit del tot després de 50 anys d’existència. La veritat és que els jueus viuen més segurs als Estats Units o l’Argentina que a Israel. És per això que, entre altres motius, la majoria de jueus nord-americans no hi han anat a viure o que molts dels que hi van emigrar des de l’URSS ho van fer més pensant que seria una estació de pas en el camí cap a Amèrica que un destí definitiu. En els últims anys, molts joves israelians han abandonat el seu país davant la impossibilitat d’aconseguir una pau ferma i duradora.
Aquesta realitat no justifica en cap cas la violència terrorista dels palestins i l’hostilitat permanent dels països àrabs, ni vol dir que l’estat d’Israel hagi de desaparèixer o ser traslladat a un altra lloc on sigui més ben rebut. Això seria cometre un error encara més greu. Però ens il•lustra i ens hauria de posar en guàrdia sobre les limitacions i les conseqüències del constructivisme, de l’enginyeria social, ja sigui nacionalista o socialista. No oblidem que els dos grans pares d’Israel van ser el nacionalista Theodor Herzl i el socialista Ben Gurión.
El segon cas és el de Kosovo. Per més esforços que s’hi esmercin, no hi ha res que permeti pensar en la seva viabilitat, llevat del cas que s’integri a Albània. Però això, ara per ara, no és assumible per la comunitat internacional. Conegut el percal, el que l’informe de Martti Ahtisaari preveu és més una sobirania tutelada per un temps indefinit que una independència real i plena. La proposta de l’enviat especial de l’ONU preveu el nomenament d’una mena de Virrei anomenat Representant Civil Internacional que exercirà al mateix temps les funcions de Representant Especial de la UE.
Aquest Virrei tindrà poders dictatorials, ja que podrà anular les decisions i els textos legislatius aprovats per les autoritats del Kosovo, així com podrà sancionar i deposar a tots aquells funcionaris públics que consideri incompatibles amb els objectius que es proposa la comunitat internacional. La Missió militar europea tindrà facultats per a investigar i processar amb jurisdicció pròpia diversos delictes, com la delinqüència organitzada, la delinqüència interètnica, els delictes financers i els crims de guerra. També exercirà el control de les fronteres i de les manifestacions i aldarulls a l’interior de l’antiga província sèrbia.
Diumenge passat, el Kosovo va proclamar la secessió de Sèrbia, però no va assolir la independència perquè quedarà sota una fèrria tutela internacional. Acabarà sent algun dia un estat independent i viable, sense tuteles de cap mena?. Està per veure. Però el més probable és que el Kosovo acabi passant de ser una província sèrbia a ser una província albanesa.
