Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dimarts, 8 d’abril de 2008

Maig del 68, la revolta dels pijoprogres

El mes que ve es compleixen 40 anys del “maig del 68”. A França, ja es preparen manifestacions commemoratives i panegírics complaents. Molt d’elogi i poca crítica. Es repetirà la certesa -l’única, probablement- que el maig del 68 va introduir una bona dosi de llibertat individual en els hàbits i costums d'una societat massa rígida i puritana. Però no es parlarà gaire de les conseqüències negatives que l’empanada mental dels ideòlegs del moviment ha provocat en generacions posteriors.

Vist amb perspectiva, el maig del 68 va ser el moviment de la primera generació de nens pijos europeus nescuts després de la segona guerra mundial. Una generació que no havia conegut, com els seus pares i els seus avis, ni les dificultats econòmiques, ni la inseguretat social, ni l’ocupació nazi, ni les dues guerres mundials. Una generació de joves “nous rics” que jugaven a fer la revolució, amb el plat calent a taula i la matrícula ben pagada a la Universitat. Una generació que, a diferència dels seus coetanis de Praga, podia manifestar-se sense gaires riscos pels carrers i places de París.

La gran diferència entre Daniel Cohn-Bendit i Jan Palach era que el primer podia manifestar-se sabent que l’objectiu que l’apuntava era el de les càmares fotogràfiques i de televisió, mentre que l’objectiu que apuntava al segón era el canó dels tancs soviètics.

Quaranta anys després, França recorda i celebra amb entusiasme les bretolades del París de 1968, mentre continua menystenint la repressió de la primavera de Praga. Injust, però comprensible. La generació protagonista d’aquell maig a París és la que talla el bacallà en la política, l’escola, els sindicats, la universitat o els mitjans de comunicació francesos. La generació esquerranista del 68 és, doncs, la que escriu ara la història. D’aquí, les seves memòries i els seus oblits.