Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dimecres, 25 de juny de 2008

Amors que maten

Pilar Rahola intenta avui a La Vanguardia rebatre el “Manifiesto por la lengua común” presentant el català com una llengua a punt de l’extinció. Segons la periodista, el manifest s’equivoca a l’afirmar que el castellà està en perill, perquè el que realment està en perill és el català. En conseqüència, el manifest és per Rahola una pura entelèquia, ja què parteix de dades falses que el situen al marge de la realitat.

El problema és que el manifest no diu el que Rahola diu que diu. El manifest no proclama en cap moment que el castellà estigui amenaçat o en perill per culpa del català. Pel contrari, en la seva introducció deixa clar que “nuestro idioma goza de una pujanza envidiable y creciente en el mundo entero”. El manifest tampoc entra a valorar si el català està gras o prim, o si cal o no seguir ajudant-lo amb més o menys discriminació positiva. El que fa el manifest es centrar-se en el fet inqüestionable que l'aplicació de la política de normalització lingüística vulnera el dret dels ciutadans castellanoparlants a utilitzar en igualtat de condicions la seva llengua materna. Aquest, i no altre, és el nus de la qüestió.

El fet de convertir el català en la llengua vehicular a l’ensenyament o en la llengua oficial de les administracions públiques comporta, agradi o no, que la llengua pròpia de més de la meitat de la població esdevingui una llengua de segona. I això és un greu problema no perquè posi en perill la supervivència del castellà o espanyol, que no és el cas, sinó perquè ignora el dret que tenen tots aquests ciutadans a utilitzar plenament la seva llengua.

Si Catalunya no sap defensar el català sense discriminar el castellà, té la batalla perduda. Si després de 25 anys de lleis de normalització lingüística, immersions i monopoli vehicular a la majoria de centres escolars el català està pitjor que mai, potser que ens ho fem mirar. I mirar no vol dir mirar cap a Madrid, sempre culpable de tots els nostres mals, sinó mirar-nos a nosaltres mateixos i preguntar-nos què hem fet de malament. Potser llavors ens adonem que hi ha amors que maten i que la imposició administrativa del català ha estat un remei pitjor que la malaltia.