Arribo a casa, després d’uns dies de viatge pel desert de Namíbia, i tinc la sensació que el tercer món està aquí i no allà. Entro a la botiga del costat de casa i és com entrar en un establiment soviètic d’estanteries buides amb alguna escurrialla miserable i caducada.
Perjudicats -com tothom- per l’alça de preu dels combustibles, els transportistes han passat de la queixa legítima al xantatge mafiós. Com que tenen el poder de tancar-nos l’aixeta del consum, l’utilitzen sense escrúpols en benefici propi i amb tota impunitat. Saben de sobres que el govern no mourà un dit per evitar aquest prejudici a tots els ciutadans.
Un govern incapaç de garantir ni el dret a la lliure circulació de persones, ni el subministrament dels bens bàsics de consum, ni el normal funcionament de l’activitat econòmica. Un govern que, amb la seva pasivitat, es mostra insensible amb els ostatges i acoquinat amb els segrestadors.
Els camioners tenen tot el dret a queixar-se i manifestar-se, però no a bloquejar les carreteres i desabastir el rebost de les nostres llars. Si fan el primer, la policia els ha de garantir l’exercici del seu dret, però si fan el segon, la policia –és a dir, el govern- té l’obligació d’impedir-ho. Si cal, amb les porres i els canons d’aigua, que per això hi són!
