Després de llegir els vostres missatges, estic francament tocat. No creia que les meves anotacions poguessin despertar l'interès de tantes persones. Vaig començar aquest blog sense cap pretensió, com un arxiu personal de referències assequible des de qualsevol lloc i en qualsevol moment, convençut que ningú no el llegiria. L'objectiu era disposar on line de tot aquell material que em podria ser útil en la meva feina. La meva sorpresa va ser quan, a partir d'un cert moment i sense saber ben bé com, van començar a aparèixer més i més comentaris. També van aparèixer, inevitablement, aquells que pretenen salvar al món matant puces a canonades.
He de confessar que el contingut dels vostres missatges m'ha fet dubtar sobre l'encert de la meva decisió. Tancar el blog d'un dia per l'altra és, d'alguna manera, com tallar de cop i volta amb una colla d'amics, si és que aquesta és la paraula adequada per descriure el vincle intel·lectual i emocional que ens ha unit tot aquest temps. No seria del tot sincer si no reconegués també que és molt difícil per a un periodista estar callat i que, poc després d'haver escrit l'adéu, ja començava a penedir-me'n. Per si tot això no fos prou, l'amic Barcepundit ha tingut l'amabilitat de trucar-me per interesar-se pels motius de la meva decissió i per animar-me, amb la seva sempre subtil seducció, a no tirar la tovallola definitivament.
La veritat és que estic cansat de l'obligació d'escriure cada dia. La meva intenció inicial era reduir el nombre d'anotacions, fer-les més selectives i donar-me així un respir. Però només em va semblar possible acabar amb l'addicció esdevenint abstemi. Probablement no vaig tenir prou en compte la reflexió de Georg Christoph Lichtenberg quan deia que "la moderació pressuposa el plaer; l'abstinència, no. És per això que hi ha més abstemis que moderats". I la veritat és que, posats a triar, prefereixo ser moderat que abstemi. M'ho pensaré.
Moltes gràcies a tothom!
