¿Por qué somos así los europeos? ¿Por qué no somos como los norteamericanos, que constituyeron una unión federal y parecen tener pocos problemas de esta índole? La respuesta es sencilla: demasiada historia.Però la història ofereix tantes raons per al pessimisme com per a l’optimisme. Tot i això, el catedràtic emèrit de la Universitat d’Alcalà sembla optar per l’optimisme del cor al concloure el seu article amb aquestes paraules:
Pero también hay razones para el optimismo: la historia frecuentemente ha tratado bien a Europa; si bien hay una larga tradición de desunión, también la hay de unidad desde Roma y luego Carlomagno. Pero la verdadera conciencia europea se forja con la Ilustración, hace nada menos que tres siglos. La Europa moderna nace en el intelecto de unos cuantos genios del siglo XVIII, en particular de Emmanuel Kant. El mensaje de los ilustrados ha ido calando muy gradual, pero también muy profundamente. Sobre ese sustrato de europeísmo ilustrado, los pueblos de este continente han acostumbrado a unirse, aun sacrificando su preciosa independencia, ante las dificultades exteriores. La propia Unión (ayer Comunidad) Europea nació tras la catástrofe de la II Guerra Mundial y ante la presión o amenaza ejercida por las superpotencias soviética y norteamericana. La unidad monetaria se fraguó ante el fiasco de la devaluación unilateral del dólar por Nixon en 1971. La crisis de 1992 aceleró la integración económica.El problema és que l’Europa moderna no és només el fruit directe de les idees de la Il·lustació. És també el fruit de la revolució antirracionalista que va significar el Romanticisme, la més gran ruptura filosòfica en el pensament europeu des la Grècia clàssica.
El moviment romàntic oposa la inescrutable naturalesa humana de cada individu a la fantasia de la raó il·lustrada. D’aquí se’n derivaran profundes conseqüències, sobre tot artístiques i culturals però també polítiques. El romanticisme entendrà la llibertat individual com a espontaneitat i no com a responsabilitat. L’Estat-nació serà autèntic si és emanació de la tribu, de l’ètnia o de la tradició, i no de la ciutadania o d’idees cosmopolites. El poder serà valorat en funció de qui governa i no de com governa. L’ideal polític oposarà la mitologia passional a la utopia racionalista.
Aquesta empremta del romanticisme és ben viva encara a molts racons d’Europa. Ho estem recordant aquests dies amb la detenció del nacionalista serbi Radovan Karadzic, que va ser l’autor intel·lectual de l’últim genocidi europeu, fa tan sols una desena d’anys. Una explosió de barbàrie tan brutal com poc inèdita, amb arrels profundes en un conflicte tampoc no tant llunyà com l’expansionisme de l’Alemanya nazi i la segona guerra mundial.
La idea de la unitat europea va prendre cos el 1950 per la magnitut d’aquèlla catàstrofe, però sobre tot per l’amenaça soviètica i les pressions dels Estats Units. Quaranta anys després, la caiguda del mur de Berlín, que havia de permetre la unió definitiva d’Europa, va evidenciar, paradoxalment, les distàncies profundes que separen molts pobles del projecte comunitari.
No és només l’ànima romàntica la que s’oposa a la construcció europea. També s’hi oposa la dramàtica experiència d'aquells europeus que van patir la utopia racionalista soviètica. Els centreuropeus estan escaldats de tanta enginyeria social. No endebades han experimentat en la seva pell els resultats amargs de les dues ànimes d’Europa: el racionalisme utòpic que porta al Gulag i l’antirracionalisme romàntic que porta a Auschwitz.
No ho tenim gaire fàcil.
