Crec que avui Francesc de Carreras s'equivoca totalment. L'article que escriu a La Vanguardia sobre Rússia no deixa de ser res més que l'expressió d'un desig, que intenta avalar amb dues referències històriques de Keynes i Monnet que poc tenen a veure amb la realitat actual del poder polític a Moscou. Possiblement va exisitir un moment després de la caiguda del mur de Berlín i la destitució de Garbatxov en que la situació a Rússia podia comparar-se, no sense exageració, amb la situació d'Alemanya després de la primera guerra mundial. Precisament per això, els Estats Units van ajudar econòmicament i tècnica a Boris Ieltsin, es van pactar reduccions d'armes i efectius militars més o menys simètriques i es van facilitar tota mena de transaccions comercials. Es per tot plegat que gairebé vint anys després de l'esfondrament de l'URSS parlar encara d'un efecte Versalles resulta insostenible. L'article de Carreras sembla ignorar totalment no només el temps i el suport rebut per Moscou sinó també tant el rearmament convencional de Rússia com el reciclatge del seu arsenal nuclear i l'enfortiment del poder polític amb el control directe dels recursos energètics. És per això que trobo d'una notable ingenuitat afirmacions com aquesta:
No hay peligros ni amenazas para Europa, más bien al contrario. En los últimos años, es el comportamiento del bloque político y militar occidental el que está provocando en los rusos sospechas, recelos y miedo. Aislar a Rusia, excluirla del grupo de grandes potencias, asediarla militarmente y ahogarla económicamente, son algunas de las muy visibles tentaciones occidentales. Ello supondría, desde mi punto de vista, un grave error de imprevisibles consecuencias. Por el contrario, la tarea que debe llevarse a cabo es justamente la contraria: incorporar a Rusia al bloque occidental, dejar que forme parte de nuestras instituciones de cooperación internacional. No se trata del enemigo que batir sino del amigo que integrar.Pel contrari, crec amb Robert Kagan que el 8 d'agost del 2008, data de l'entrada de tropes russes a Georgia, serà un punt d'inflexió no menys important que el del 9 de novembre de 1989 quan va caure el mur de Berlín.
Putin's aggression against Georgia should not be traced only to its NATO aspirations or his pique at Kosovo's independence. It is primarily a response to the "color revolutions" in Ukraine and Georgia in 2003 and 2004, when pro-Western governments replaced pro-Russian ones. What the West celebrated as a flowering of democracy the autocratic Putin saw as geopolitical and ideological encirclement.
Ever since, Putin has been determined to stop and, if possible, reverse the pro-Western trend on his borders. He seeks not only to prevent Georgia and Ukraine from joining NATO but also to bring them under Russian control. Beyond that, he seeks to carve out a zone of influence within NATO, with a lesser security status for countries along Russia's strategic flanks. That is the primary motive behind Moscow's opposition to U.S. missile defense programs in Poland and the Czech Republic.
His war against Georgia is part of this grand strategy. Putin cares no more about a few thousand South Ossetians than he does about Kosovo's Serbs. Claims of pan-Slavic sympathy are pretexts designed to fan Russian great-power nationalism at home and to expand Russia's power abroad.
ADDENDA.- Bernard-Henri Lévy i André Glucksmann també consideren l'agressió russa contra Georgia probablement com el "tournant le plus décisif de l’histoire européenne depuis la chute du mur de Berlin".
