Ja ho veuen, Obama no canviarà res d’essencial i poca cosa de l’accessori. El canvi que oferia s'està quedant a la pell. Un negre a la Casa Blanca. Aquí comença i acaba el canvi substancial. Un fet biològic que només té importància pels racistes. La política és una altra cosa. La política és l'art del que és possible, com va dir Otto von Bismarck entre cop de sabre i got de cervesa calenta. I als Estats Units, igual. De política només n’hi ha una, la que s'ha de fer a cada moment i para de comptar. Canviarà l'embolcall, però difícilment el contingut. Per això jo preferia el que s’acostava més a l’original que el que acabaria sent la seva còpia.
Amb els nomenaments de dilluns, Obama revela que no hi haurà canvis substancials en les polítiques fonamentals, com és la política exterior i de seguretat. I no es tracta d’una interpretació interessada, sinó d’una realitat confirmada amb les seves pròpies paraules: “tots nosaltres compartim la convicció que hem de seguir tenint les forces armades més fortes del planeta”. I per seguir tenint-les, Obama ja ha dit que mantindrà el projecte de l’administració Bush d’augmentar els efectius militars nord-americans en 100.000 homes en els pròxims deu anys.
Per què vol tenir Obama les forces armades més fortes del planeta? Perquè, a diferència dels seus admiradors europeus, sap que no hi ha capacitat diplomàtica ni política exterior viable si no es disposa de la força necessària per imposar-la quan és necessari. El multilateralisme i la diplomàcia només són efectius si al seu darrera existeix una real capacitat de dissuassió. I la dissuassió no és res més que l’ús diferit de la força. Els antiguerra comencen a sentir-se estafats.
