Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dimarts, 9 de juny de 2009

Té remei Itàlia?

Com deia en el seu temps el gran periodista italià Indro Montanelli: “voto per la Democràcia Cristiana amb una pinça al nas”. Probablement, això és el que fan molts italians quan voten Berlusconi. Del temps de la DC al de Forza Italia, les coses no han canviat gaire pel que fa a la corrupció i al mal govern, però si a l’economia, que s’ha desinflat en els últims quinze anys. Durant els anys cinquanta i seixanta, l’economia italiana va créixer a un ritme del 5% anual i va continuar amb un molt bon 3% en els setanta i vuitanta. El PIB italià era equiparable al del Regne Unit. Però en els últims deu o dotze anys el creixement ha caigut fins l’1’1%, menys de la meitat del d’Espanya. És per això que molts italians es van esperançar quan un empresari d’èxit va decidir entrar a la política, no per canviar la moralitat pública -batalla que molts italians donen per perduda- sinó per intentar recuperar el creixement econòmic.

Però la prioritat de Berlusconi no van ser les reformes econòmiques, sinó solucionar els seus problemes amb la justícia, la majoria reals i no només fruit del deliri persecutori d’uns jutges i fiscals que s’havien format a l’escola del dret alternatiu. Tot i això, Berlusconi manté una gran força política, que podria fer servir en aquesta segona oportunitat, com li reclama “The Economsit”, per fer finalment les reformes que Itàlia necessita i poder passar a la història no només com un aprofitat. Però, a Itàlia, les reformes no són gens fàcils, perquè la corrupció, el corporativisme, la fragmentació política i els grups de pressió formen part indisoluble, com el matrimoni, de l’estructura mateixa del poder polític. I això afecta tant la dreta com l’esquerra.

La coalició floral que va portar Romano Prodi al poder és paradigmàtica. Hi va arribar després de 5 anys de creixement econòmic zero, ja que Berlusconi estava, com hem dit, més ocupat amb evitar anar a la presó que per governar. I hi van arribar aixecant la bandera de l’anticorrupció i el bon govern. Però no se’n van sortir. Es més, van ser expulsats del poder amb una derrota humiliant. Què havia passat?

Quan Prodi va intentar introduir reformes de mercat a l’economia italiana, els comunistes de la seva coalició s’hi van oposar. Quan va voler aprovar una llei d’unions civils, per a homosexuals però també per a heterosexuals, els catòlics, apostòlics i romans de la coalició van posar el crit al cel. Pel contrari, el que si va aprovar va ser una amnistia per a criminals que havia demanat Berlusconi per poder treure de la presó al seu advocat Cesare Previti, acusat de subornar jutges. Amb aquesta amnistia van sortir al carrer 26.000 delinqüents comuns. Per si això no fos poc, el govern Prodi va aprovar també la il•legalització de qualsevol escolta telefònica feta per la policia que afectés a diputats, de manera que si un delinqüent truca a un amic seu del parlament l’enregistrament de la conversa no pot servir com a prova. Ni moralitat, ni reformes. La porta del govern tornava a estar oberta pel retorn de Berlusconi.

Té remei Itàlia?

ADDENADA.- Berlusconi gana las elecciones municipales y provinciales en Italia