La socialdemocràcia alemanya ha sofert una derrota històrica. Ha perdut estrepitosament les eleccions per proposar alternatives equivocades a la crisi però, sobre tot, per no dir la veritat i recòrrer a l'estratègia de la por i la desqüalificació. Com aquells cartells del PSC amb la cara de Bush, Berlusconi, Chirac i Aznar als que atribuia la paternitat de la crisi.
Pel contrari, tant la líder cristianodemòcrata Angela Merkel com el líder liberal Guido Westerweller han fet una campanya basada en la sinceritat. Merkel ha reconegut sempre que la crisi es greu i que pot afrontar-se sense assaltar les butxaques dels ciutadans. Westerweller ha fet el mateix i, a més a més, havia deixat clar que només governaria amb la CDU.
Angela Merkel ha practicat sempre la sinceritat política. Quan Helmut Khol es va veure exquitxat per un escàndol de corrupció, Merkel li va demanar públicament la dimissió en un article publicat al Frankfurter Allgemeine Zeitung. Khol va dimitir d'immediat i la CDU va retornar al poder al cap de quatre anys sota el lideratge d'Angela Merkel. Un lideratge que conserva i reforça, mentre la socialdemocràcia va declinant, tornant-se superflua i cada dia més irrellevat.
