Als partits catalans que van aprovar l'Estatut, l'Estatut els importa una merda. El nou Estatut va nèixer, primer, com un instrument de la política socialista orientat a desgastar el govern d'Aznar i, després, com una grandiloqüència maragalliana per xulejar que era més nacionalista i patriota que Pujol i ancorar el PSC a la Generalitat.
En el procés d'elaboració, discussió i negociació de l'Estatut hi va haver de tot menys unitat. O és que el pacte a Madrid, amb nocturnitat i alevosia, entre Zapatero i Artur Mas va ser una manifestació de la unitat sobirana del Parlament de Catalunya?
La unitat mai no ha existit. I no ha existit perquè en política, la unitat de partits, ideologies i tarannàs contraposats és sempre una exepció. Una excepció que la realitat imposa a la classe política. Pel contrari, en el cas de l'Estatut ha estat la classe politica la que ha intentat imposar-lo a la realitat. El nou Estatut, agradi o no, era un fill que ningú -llevat d'ERC- no volia, però del que tots, atrapats en el seu laberint, van acabar reclamant-ne la paternitat i les proves d'ADN, no fós cas que el bastard esdevingués sobirà.
D'aquesta manera van donar a llum un petit franquenstein incapaç de passar la ITV de la constitucionalitat. Tothom ho sabia, però era igual. El monstre ja tenia vida pròpia i condicionava la lògica política. L'important, aleshores, era com capitalitzar la inevitable derrota. Com utilitzar-la per perjudicar l'adversari. La batalla contra la sentència del Constitucional no està plantejada com una batalla per Catalunya, ni tan sols per l'Estatut, sinó com una mesquina, barata i miserable batalla per ocupar la poltrona de la Generalitat.
Fixeu-vos que ni es posen d'acord en la manera d'organitzar un acte "unitari" de protesta. Un diari ho resumeix en dues paraules: Pancarta o Senyera? La manifestació del dia 10 serà l'expressió de la divisió, per més gran que sigui la bandera. Després, la guerra.
A la tardor votarà sa mare.
