Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dilluns, 5 de juliol de 2010

Pancarta o senyera?

Als partits catalans que van aprovar l'Estatut, l'Estatut els importa una merda. El nou Estatut va nèixer, primer, com un instrument de la política socialista orientat a desgastar el govern d'Aznar i, després, com una grandiloqüència maragalliana per xulejar que era més nacionalista i patriota que Pujol i ancorar el PSC a la Generalitat.

En el procés d'elaboració, discussió i negociació de l'Estatut hi va haver de tot menys unitat. O és que el pacte a Madrid, amb nocturnitat i alevosia, entre Zapatero i Artur Mas va ser una manifestació de la unitat sobirana del Parlament de Catalunya?

La unitat mai no ha existit. I no ha existit perquè en política, la unitat de partits, ideologies i tarannàs contraposats és sempre una exepció. Una excepció que la realitat imposa a la classe política. Pel contrari, en el cas de l'Estatut ha estat la classe politica la que ha intentat imposar-lo a la realitat. El nou Estatut, agradi o no, era un fill que ningú -llevat d'ERC- no volia, però del que tots, atrapats en el seu laberint, van acabar reclamant-ne la paternitat i les proves d'ADN, no fós cas que el bastard esdevingués sobirà.

D'aquesta manera van donar a llum un petit franquenstein incapaç de passar la ITV de la constitucionalitat. Tothom ho sabia, però era igual. El monstre ja tenia vida pròpia i condicionava la lògica política. L'important, aleshores, era com capitalitzar la inevitable derrota. Com utilitzar-la per perjudicar l'adversari. La batalla contra la sentència del Constitucional no està plantejada com una batalla per Catalunya, ni tan sols per l'Estatut, sinó com una mesquina, barata i miserable batalla per ocupar la poltrona de la Generalitat.

Fixeu-vos que ni es posen d'acord en la manera d'organitzar un acte "unitari" de protesta. Un diari ho resumeix en dues paraules: Pancarta o Senyera? La manifestació del dia 10 serà l'expressió de la divisió, per més gran que sigui la bandera. Després, la guerra.

A la tardor votarà sa mare.