Perquè la prohibició del burka és legítima

Robert Redeker:

El burca és més un símbol politic que religiós. Tota política requereix una semiòtica, una manipulació de símbols. Arma psicològica en mans de l'Islam polític, altrament dit islamisme, el burka és un element de propaganda per mostrar a les masses que l'Islam polític està present en el cor del món occidental i que s'estén de manera irresistible.

En aquesta perspectiva, el burca és també un delimitador del territori: mostra als autòctons que el seu territori no els pertany totalment.

Donar visibilitat a l'Islam polític, aquest és el significat del burca. Defensar i desenvolupar el burca forma part d'una estratègia: fer visible l'Islam polític.

Per tant, la prohibició del burka no és menystenir la llibertat de pensament i de creença, sinó infligir una derrota a aquest Islam polític.

Antropològicament el burca és el contrari de la visibilitat: fa invisibles a les dones. Les escamoteja, les fa desaparèixer de la llum del dia, les expulsa de la claror. Aquesta indumentària permet un doble objectiu: fer visible la idea, la força de l'Islam polític, fent invisibles les dones, eliminant-les de l'espai públic cobrint-les amb una lona.

Alguns simbols religiosos destaquen la fe, l'acompanyen en l'espai públic, aconsegueixen vestir l'ànima, reforçant la visibilitat de la persona, del seu cos, del seu rostre, i la visibilitat de la seva espiritualitat. La kipà, la creu cristiana, el vestit d'un monjo o monja i, fins i tot, el hijab (mocador o vel musulmà que no amaga la cara) en són un exemple reixit. El burqa, pel contrari, no destaca res: elimina la dona de la mirada dels altres, la desencarna radicalment per convertir-la en una terrible abstracció: la del poder temporal d'una idea delirant. En resum, el burca desepiritualitza tant com desencarna.

Emmanuel Levinas ens ho ha ensenyat: l'ésser humà es defineix per la cara. Cada nen, cada home, cada dona identifica la seva persona, en la seva forma més originària, amb el seu rostre. És en el rostre on apareix, abans de res, el jo. Viure com a ésser humà és viure en un intercanvi de rostres i mirades. Millor encara: l'intercanvi de rostres forma la humanitat com a comunitat. Mostrem les nostres cares per ser reconeguts pels altres com a pertanyents a la família humana. El "jo" i el "tu" neixen del diàleg de cares, diàleg fundador que precedeix al diàleg verbal. El burca sustreu el rostre a la visibilitat, l'elimina. Destrueix la dona al apartar-la de la comunitat humana des del moment en que se li prohibeix entrar en l'esfera del diàleg.

L'home, la dona i el nen, són, a diferència dels animals i a semblança dels déus, éssers d'apariència. Res simbolitza més profundament la naturalesa visible dels humans que les visions de la Verge Maria -que no és una deessa, sinó una dona- a Lourdes i Fàtima. Ens assemblem els uns als altres. La cara es destaca de l'horitzó, o de la multitud anònima, per sobresortir de l'indiferenciat al mirar-nos, somriure'ns o parlar-nos. I el cos la segueix. Però, coberta per un burca com una pila de runes d'un desguàs, a la dona se li roba el rostre i el cos. No és res més que una forma inhumana, vague i fosca. El burca no és només la tomba de la dona, sinó de la humanitat.

Fent visible l'islamisme i invisibles les dones, el burka no és compatible amb el concepte francès -i, més àmpliament, europeu- de civilització. En una novel·la visionària, escrita a principis del segle passat, "L'Auberge volante", Chesterton imagina la islamització d'Anglaterra, la constitució d'un Londonistán, la imposició de la Sharia, el tancament dels pubs, és a dir, de l'ànima britànica; desgràcies totes elles permeses per la tirania de la correcció política humanitària. Rebarbarisant, deshumanitzant, el burca, que vol eliminar tot el que és femení del món, és el cavall de Troia de perill que va percebre Chesterton el 1910: la islamització de la societat europea, la victòria de l'Islam polític. És per això que aquesta prohibició en el territori nacional és fonamentalment -sobre la base dels fonaments de la civilització francesa- legítim, tot i les queixes d'alguns.