Tots en desacord. El PSC vol reforçar l'Espanya constitucional, modificant el que calgui per encabir-hi el que el TC ha retallat. Convergència i Unió, pel contrari, diu que la via espanyola està exhaurida i que vol obrir un altre camí, que com sempre no ha precisat. Esquerra Republicana, per la seva banda, ha proclamat que ara només treballarà per la independència i que s’ha acabat l’etapa dels governs tripartits. La testimonial ICV ha reiterat la seva aposta pel federalisme.
Davant d’aquest girigall, la proposta de Montilla ha estat recòrrer al talismà del preàmbul de l’Estatut, que els que l’havien votat no podien ara rebutjar. Amb aquest miratge d’unitat retroactiva, tots s’han quedat tant amples.
Aquesta és un prova més que la classe política catalana no viu a la realitat. La classe política catalana viu instal•lada, especialment en els últims quatre anys, en un somni romàntic del que es nega a despertar. I per això sonambuleja, entre ridícula i irrellevant. Una classe política que no ha entès que la idiosincràcia catalana no és romàntica sinó romana, com deia Pla. Els canvis, els catalans els fan a les notaries i no cridant pel carrer. El romanticisme polític, endèmic a les nostres elits, ha estat sempre el pitjor enemic dels catalans a l’entestar-se a crear una nació literària, aliena a la prosaica però real nació d’individus que des de fa segles conforma Catalunya.
