Darrerament, ensopego sovint amb articles, comentaris o anotacions blocaires, que ens anuncien la bona nova de la no existència de Déu. Sembla com si en aquest segon de la història de la humanitat que ens ha tocat viure alguns haugéssin descobert a l’uníson que Déu no existeix i que cal declarar la guerra a la religió per aconseguir, finalment, el paradís a la terra.
Ho he llegit de persones a les que tinc gran estima, personal i intel•lectual, i d’altres a les que no en tinc gens ni mica. Tot i el meu ateísme, m’he resistit fins ara a entrar en la polèmica perquè el tema m’aburreix profundament. I no tant per reiteratiu com per absurd i inútil, especialment a les societats democràtiques, laiques i/o aconfessionals, en les que vivim.
Que personalitats científiques de prestigi com Richard Dawkins o Daniel Dennet perdin el temps intentant demostrar especulativament la no existència de Déu ho trobo científicament ridícul, intel•lectualment irrellevant i, en el cas del primer, d’un tardà narcisisme adolescent.
Una cosa és l’inevitable debat científic sobre l’orígen, memètic o genètic, de la propensió religiosa i una altra molt diferent promoure una guerra contra la religió. Però no una guerra contra la nebulosa política islamista que ens ha declarat de manera contundent la guerra santa, sinó contra les religions cristianes que s’han adaptat a les societats obertes i que no comporten –ni tan sols en els rebrots arcaics del creacionisme- cap perill real per a les llibertats personals i polítiques al món Occidental.
La fe religiosa, ens agradi o no, forma part de l’ésser humà. És un atribut de base biològica. D’aquí que la guerra contra el fenòmen religiós sigui una guerra contra la naturalesa humana. Una guerra perduda, però extremadament cruel, com han demostrat a bastament cent anys d’experiència boltxevic a tot el món.
Per no existir Déu, renoi la feina que els dóna!
