L'economia, ciència cruel, no perdona els errors. A causa que la crisi financera del 2008 ha estat mal analitzada pels governs occidentals, i després mal administrada, aquesta s'eternitza. Per a Europa i els Estats Units, de mitjana, el creixement per habitant aquest any serà aproximadament igual a zero i serà negatiu a Espanya per segon any consecutiu. A principis de setembre, molts milions d'europeus i nord-americans no retrobaran la seva empresa; els que viuen del seu capital invertit en borsa, seran més pobres a finals d'aquest any que al principi. Al final del túnel, els que creien veure-hi una gran llum, ho hauran somiat. Alguns en conclouran la caiguda, més o menys definitiva, del capitalisme i la necessitat d'una major intervenció de l'Estat, tot i que, de fet, aquesta interpretació ideològica és la causa de l'estancament perllongat. Per entendre com hem arribat fins aquí, una edat de gel de creixement, cal remuntar el fil de la història.
Quan, el 2008, els bancs van estar a punt del col.lapse, Barack Obama, en campanya electoral, va culpar els especuladors de provocar la crisi: el missatge demagògic cala, i va ser adoptat per tots els governs occidentals. Els bancs, ve't aquí l'enemic: els que congelen el crèdit. Aquest primer error d'interpretació va fer donar un segon pas en fals: ja que les empreses privades s'estanquen, no correspòn als estats dirigir la represa? Aquest "rellançament" va ser adornat amb les mateixes virtuts amb què es va denunciar els especuladors: les de donar als governs la il.lusió de l'acció. Aquest "voluntarisme" ha esdevingut el pensament únic del G20: les burocràcies i els socialistes de tot el món van prendre així la seva revenja contra el liberalisme de la dècada del 1980.
Ai las! L'economia no obeeix les ordres. Als EUA, on es quantifica amb més precisió que a Europa, els efectes de la "recuperació" no han creat ni un lloc de treball suplementari: cada lloc de treball públic creat ha estat compensat per pèrdua d'un lloc de treball privat al que va substituir. Un altre exemple clàssic: les primes per a la compra d'automòbils han accelerat, a tot arreu, les vendes, però no han creat nova ocupació. Però arribarà un moment en que els estats no podran augmentar la demanda perquè les caixes estaran buides.: anomenen això la prova grega. La tragèdia de Grècia ens ha recordat que els Estats només viuen dels diners que se'ls dóna (impostos) o que se'ls deixa (Lletres del Tresor). Són les empreses les úniques que creen riquesa. Se suposa que els governants saben tot això que s'ensenya en el primer any als estudiants d'economia: aleshores per què no ho tenen en compte? Sens dubte és més rendible electoralment fer veure que es fabn coses.
Però ara el rei està nu: el "rellançament" ha fracassat clarament. Cal reescriure la història de la crisi i reactivar el bon sentit econòmic. La crisi no va començar el 2008 per culpa dels especuladors, sinó el 2007 com a conseqüència d'un fort augment dels preus del petroli i les matèries primeres. Augmentar causat per l'arribada al mercat mundial de nous compradors, com la Xina, l'Índia o el Brasil: aquests jugadors ja no desapareixeran. Però no han esdevingut encara els motors de substitució de l'economia mundial. Entre els errors més comuns hi ha el creure que la Xina ens treurà de la crisi perquè la seva taxa de creixement gira al voltant d'un 10% anual. Però el creixement de la Xina es deu principalment al consum occidental: si deixem de menjar, la Xina es desaccelera. Els mercats emergents segueixen sent essencialment els tallers de treball.
Occident ja no està sol en el món, la nostra prosperitat futura dependrà de la capacitat de les nostres empreses -les existents, però més encara les que existiran- per adaptar-se a les noves circumstàncies: s'han de centrar en les activitats que incorporin més innovació i menys material. És significatiu que els països europeus que millor sobreviuen avui en dia són Alemanya i Suïssa, jperquè les seves empreses ofereixen especialitats i serveis de nivell mundial sense equivalent. França o Itàlia estan en pitjor situació perquè molt del que s'hi fa pot ser produït en un altre lloc, més barat. Per a Espanya i Portugal, és difícil de trobar, fora del turisme, activitats que no tinguin equivalent en una altra part del món: el marge de competència és gairebé nul. Els Estats Units i Europa, només sortiran d'aquesta crisi estructural amb una reflexió de fons sobre el seu avantatge comparatiu en un mercat mundial sacsejat per l'aparició de nous actors. La clau d'aquest debat seran la innovació del món occidental: aquesta conserva encara un cert avantatge respecte la resta del món especialment a través de les nostres universitats. L'educació, ara, determinarà directament el creixement: el veritable Ministeri de Economia és el d'Educació. I qui innovarà si no "l'emprenedor"? Aquest terme va ser creat a França, fa dos segles per Jean-Baptiste Say, no es coneix bé a Europa. En altres paraules, segons la Llei de Say, el creixement en totes les societats, depèn de la situació de l'emprenedor perquè només ell combina els avenços científics, el treball i el capital. Les úniques polítiques econòmiques efectives són aquelles que alliberen, sostingudament, els emprenedors. Els impostos, el crèdit, la legislació laboral qli són favorables o no? La resta no té cap efecte econòmic real.
No es demana aquí la desaparició de l'Estat, àrbitre d'últim recurs: el que importa és la direcció dels assumptes públics en el llarg termini. Així com més temps els governs entonin el retorn de la recuperació, de la denúncia (als especuladors o als xinesos!) o a la il.lusió (la llum al final del túnel), i passin contínuament d'un a un altre, continuarem encallats. La sortida de la crisi exigeix reactivar el que s'anomena l'economia de l'oferta: una política favorable als emprenedors, com la que està esbossat a la Gran Bretanya David Cameron, que promet ser més thatcherià que Masrgaret Thatcher. Aquesta política es podria activar també als Estats Units al novembre, si Barack Obama es derrotat en les eleccions parlamentàries pels republicans pro-capitalistes. No podem deixar de remarcar la gran responsabilitat del govern Obama que ha portat el món a seguir-lo a un carreró sense sortida ideològic.
Versió original en francès, aquí.
