Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

divendres, 22 d’octubre de 2010

La perpètua revolució francesa

Guy Sorman

Els francesos tenen una llarga tradició de prendre els carrers com a resposta irracional a les reformes econòmiques. El 1848, quan un govern democràticament electe va tractar de contenir la inflació monetària, el naixent Partit Socialista van aixecar barricades a París. Alexis de Tocqueville, en aleshores era membre del parlament, va escriure en les seves «Memòries» que els francesos sabien molt de política i res d'economia. La paralització actual de les ciutats franceses per les vagues i els aldarulls il·lustra la continuïtat d'aquesta cultura política.

El pretext de l'actual «moviment social», com l'anomenem en francès, és una iniciativa perfectament racional del president Nicolas Sarkozy d'elevar l'edat legal de jubilació de 60 a 62 anys. El socialista François Miterrand la va rebaixar el 1983 dels 65 als 60. Pujar-la a 62 és, doncs, un modest retorn al seny: els 62 passa a ser la mitjana de la Unió Europea.

El fonament d'aquesta reforma -un envelliment de la població- pot ser entès per tots els francesos. Una major esperança de vida i el lent creixement econòmic no ofereixen una altra opció per salvar de la fallida els fons de pensions públics. Per què llavors una reacció violenta per part del carrer?

Els sindicats d'esquerra que han començat els atacs representen el sector públic, una quarta part de la població activa. Per a ells, qualsevol canvi en la normativa sobre els fons de pensions no és sinó una primera esquerda en l'estat de benestar. L'esquerra francesa veu com els governs escandinaus, alemanys i britànics estan retallant la despesa en el nom d'unes finances sanes i un creixement més fort.

Els sindicats francesos temen que França seguirà el mateix camí. Ja que representen el sector públic, no estan tan interessats en la reactivació de l'economia de mercat. D'altra banda, l'Estat de benestar és percebut per l'esquerra francesa com una conquesta històrica en el camí al socialisme, que segueix sent l'objectiu final. Saber el que els sindicats representen ens permet entendre la seva opció per la violència per davant de les negociacions: França no és un país pragmàtic de l'Europa del nord.

Això no és suficient per explicar el suport als vaguistes pels estudiants de l'escola secundària i la simpatia d'una lleu majoria dels francesos -o almenys la passivitat de la majoria silenciosa. El caràcter de Sarkozy pot explicar, en part, el sentiment mixt dels francesos cap a les vagues i els aldarulls. El president és una figura polaritzant que està generant una més forta hostilitat de l'esquerra que la que van tenir els seus predecessors conservadors.

És més, els francesos estan orgullosos de la seva revolució. Tornar-la a reproduir, en una forma menys sagnant i més teatral, sovint es percep com un deure patriòtic i cultural. No ajuda que el currículum escolar de la Revolució Francesa de 1789-1793 s'ensenyi amb entusiasme pels professors d'esquerra. Pel que sembla, bo recorden la idea de Marx que la història es repeteix com tragèdia i com a farsa.

Per als joves, el aldarulls al carrer són una espècie de ritus de traspàs generacional.  Una reproducció de la Revolució com els seus pares van fer el maig del 1968. La comparació és una mica irrellevant: maig del 1968 va ser una revolta parisenca de nens rics demanant més llibertat personal en una societat encara autoritària dominada per la figura altiva del general Charles de Gaulle. En aquell moment, no hi havia atur ni por pel futur. Al maig del 1968 tampoc no hi havia l'equivalent dels escamots violents que veiem avui. Aquest nou tipus de violència gratuïta és el resultat lamentable de les últimes dècades d'immigració incontrolada, manca d'oportunitats i de tolerància policial a l'existència d'àmplies zones suburbanes sense llei.

La violència actual es desplomarà quan la ciutadania francesa es cansi de la teatralitat i demani ordre. El 1968, el govern de De Gaulle va ser capaç de restablir l'ordre quan els francesos es van quedar sense gasolina al dipòsit. El mateix desenllaç es pot esperar aquesta vegada sense que res es resolgui: l'edat de jubilació s'elevarà als 62 anys, però la veritable batalla tindrà lloc més endavant.

El debat sobre com aconseguir l'equilibri adequat entre l'Estat de benestar que els europeus estimen i una economia dinàmica es va iniciar fa molts anys als països escandinaus. A Dinamarca, d'una banda, se li va ocórrer el concepte creatiu de la «flexiseguretat»: Han liberalitzat el mercat de treball, i els empleats acomiadats són immediatament enviats a escoles de formació i han d'acceptar el primer treball que se'ls ofereix. Menys regulació de fet ha creat més llocs de treball. Alemanya ha revifat el mercat de treball mitjançant la reducció de les prestacions per desocupació.

Al Regne Unit David Cameron està traslladant el benestar de la classe mitjana cap als veritables pobres. A França, Sarkozy -que va ser elegit amb un programa de lliure mercat- ha esdevingut un enamorat de l'estatisme, com tots els seus predecessors.

Tot porta a la conclusió que França mai canvia, però aquesta percepció podria ser errònia. A despit d'un dret napoleònic i una esquerra marxista, l'economia francesa s'ha tornat molt més orientada al mercat del que ho era fa 20 o 30 anys. Els millors i més brillants ara volen convertir-se en empresaris, no en buròcrates superiors. Aquesta evolució no era desitjada pels líders polítics, sinó que s'ha imposat a la societat francesa a través de la influència alliberadora de la globalització i de la Unió Europea. Aquest enfrontament entre Sarkozy i els sindicats no vol dir gaire en comparació amb les tendències històriques.