Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dimecres, 24 de novembre de 2010

La mort del periodisme

Des que internet va irrompre en el mercat de la informació, repiquen campanes per la mort del periodisme. Però el periodisme ja està mort. O si preferiu, terminal. A casa nostra, per exemple, va començar a morir quan un conegut periodista barceloní, imitant al Che, va dir que calia fer de cada taula de redacció un nou Vietnam. Era la reclamació, des de l'oposició antifranquista, d'utilitzar també el periodisme com a instrument d'una ideologia. D'una militància político-periodística que valora els fets -com valorava Trotski la moral- en funció de si fan avançar o no la lluita de classes. Ara en dirien -més socialdemòcrates- si van en la direcció de la concepció progressista del món i de la vida, o de la construcció nacional.

Així, han liquidat l'objectivitat. I no per la dificultat d'assolir-la, sinó perquè limita la voluntat. El periodista, encarnació del revolucionari, no ha de ser un notari crític de la realitat sinó un agent actiu de la seva transformació. Un petit Prometeu que encén una llumeta als humans cada vegada que escriu una crònica. Una figura romàntica i, com a tal, un paradigma de la subjectivitat.

Amb la mort de l'objectivitat s'enterra el concepte de veritat. La veritat no existeix, diuen, perquè n'hi ha moltes i cadascú té la seva. I el periodista també. Per tant, no se li pot exigir que hi renuncii i menys encara en l'exercici de la seva professió. Així s'arriba a la màxima del periodisme modern (dels últims 50 anys): el periodista no pot ser objectiu però si honest. És a dir, que ha d'actuar d'acord a com pensa i a com sent. El que es demana al periodista, doncs, no és que esbrini la realitat factual sinó que l'expliqui en concordança amb les seves creences i sentiments. La coherència personal desbanca la deontologia professional. És l'alliberament definitiu de Sísif.

D'aquesta manera han forjat, no el quart poder, sinó un autèntic contrapoder. No volen el contrapès dels altres poders que actuen en un estat de dret, sinó un contrapoder impune, que disfressen anomenat-lo independent. Sota el mantra de la "professionalitat" -que ningú no sap ben bé el que és- pretenen estar per sobre de la llei i revestir-se d'una infalibilitat que ja voldria el sant pare. El poder mediàtic ha depassat a bastament la funció de criticar i controlar, amb la resta de poders, el poder del govern, per esdevenir de fet un poder il·limitat i pornogràfic.

Però la fórmula contra l'excés de poder fa segles que està inventada. No és perfecte, però funciona raonablement bé. És simple: tot poder ha de tenir el seu contrapès. El poder mediàtic, també.