Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

divendres, 28 de gener de 2011

Hi ha alguna relació entre els atemptats de l'11-S i les actuals revoltes a Tunísia i Egipte?

Quan encara no s'han complert 10 anys dels atemptats contra el World Trade Center de Nova York i el Pentàgon de Washington, que van significar una sobtada i brutal declaració de guerra del terrorisme islamista contra Occident, el món àrabo-musulmà viu un terratrèmol polític, amb epicentre a Tunísia, que amenaça amb fer caure els règims autoritaris sorgits de la descolonització, des del Magreb fins al Pròxim Orient.

Hi ha, però, alguna relació entre els atemptats de l'11-S i les actuals revoltes al carrer?

A primera vista, i pels elements que fins ara disposem, la resposta seria: no. D'una banda, pel caràcter semi-espontani de les revoltes, al marge de qualsevol atvanguarda revolucionària, ja sigui d'esquerres o islamista. De l'altra, per l'absència de reivindicacions 'religioses' explícites, ja que la protesta s'ha teixit contra la pujada dels preus dels aliments bàsics i contra l'atur jovenil, especialment entre graduats i titulats en estudis de grau mig i superior.

Tant a Tunísia com a Egipte, els protagonistes inicials de les movilitzacions són joves educats, amb accés a les xarxes socials d'internet, amb hàbits occidentalitzats i amb un cert cosmopolitisme. Molts d'ells rebutgen explícitament la violència del terrorisme islamista i es consideren demòcrates.

És el cas del "Moviment del 6 d'abril", responsable de les actuals movilitzacions a Egipte. Va nèixer al Facebook en suport a les protestes obreres del delta del Nil de l'any 2008 i ràpidament va passar de la xarxa, on té 86.000 seguidors, al carrer. Sense vinculacions amb els partits polítics tradicionals, el moviment va donar suport a la candidatura de l'opositor i excap de l'AIEA, Mohamed El Baradei. Progressivament, ha anat arrelant-se al si de la societat egipcia i ha rebut el suport del moviment "Kefaya" (Ja n'hi ha prou!), que va organitzar unes primeres manifestacions al desembre del 2004 que van agafar desprevinguts els partits de l'oposició, inclosos els Germans Musulmans.

Vol dir això que estem davant d'una revolució popular, imprevista i fins ara impensable, que portarà la democràcia al món àrab?

No tinc cap bola de vidre, però la història no està escrita per avançat. El més probable és que a la majoria de països on s'ha contagiat la revolta tunisiana aquesta sigui esclafada a sang i foc. Mubarak sembla tenir, a diferència de Ben Ali, el suport de l'èxercit. Però no està clar si aquest suport es mantindrà fins al final si les protestes no minven i el poder no mou fitxa. S'obre, doncs, una oportunitat, potser única en molts anys, de fer bascular els actuals règims cap a democràcies homologables. El suport que dóni Occident a aquesta evolució pot ser decisiu, sempre i quan tingui presents les lliçons de la ja llarga història que va de la caiguda del Xa de Pèrsia al cop de palau d'Algèria per evitar la victòria electoral dels islamistes del FIS.

Això vol dir no tornar a anar ni amb el lliri a la mà ni amb polítiques miops d'equilibris de poder. D'una banda, s'ha de garantir el suport efectiu a aquells membres dels règims actuals disposats a fer el canvi. Un canvi sense buits de poder, però real. De l'altra, delimitar el mapa dels jugadors polítics. De la mateixa manera que a Occident solen estar prohibits els partits totalitaris, especialment els nazis, els països àrabs han de prohibir les seves formacions polítiques totalitàries, especialment les islamistes radicals. Només han de legalitzar aquelles que acceptin explícitament la democràcia, el pluralisme, la llibertat d'espressió i la divisió de poders i que renunciin inequívocament a qualsevol mena de violència.

El que entenem per democràcia és molt més que la celebració d'eleccions lliures, és la forja d'un Estat de Dret. I això porta temps. Temps per bastir institucions i temps per crear hàbits i costums democràtics. Un temps que els enemics de la societat oberta no donaran. Aquest és el repte. De cap on es decanti finalment la balança dependrà que aquest desè aniversari de l'11-S signifiqui el triomf aclaparador de la jihad o la gran derrota de l'islamisme en el seu propi bressol.