Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

diumenge, 30 de gener de 2011

Entre la utopia i el fatalisme



Resulta sorprenent constatar la preminècia del pensament determinista -conservador o progressista- alhora d'analitzar els aconteixements que estan saccejant Tunisia i Egipte. Els fets semblen interessar només en la mesura que confirmen els prejudicis respectius.

Així, el pensament progressita, sempre fidel a la suposada bondat de qualsevol revolució popular, ignora les amenaces totalitàries, descontextualitza els precedents amb els tòpics antioccidentals de sempre i presenta els fets com una conseqüència inevitable de l'evolució històrica.

Per la seva banda, el pensament conservador, atrapat en el seu discurs que la democràcia no és possible en el món àrab, se'n malfia i gira l'esquena a la revolta. L'abandona i la deixa a mercè de les forces totalitàries que l'amenacen. I quan aquestes s'imposen s'afanya a vanagloriar-se que els fets han confirmat les seves prevencions.

Els fets, certament, no passen en el buit, però el rumb que prendran no està prefixat. El que ha de passar no està escrit ni a la Bíblia, ni a l'Alcorà, ni a la Torà, ni al Capital. Podem, d'alguna manera, modificar-los. Però per fer-ho cal intentar veure'ls tal i com son. En la seva amplitut i complexitat i amb els mínims aprioriorismes possibles.

Veure només el que està passant a Egipte i a Tunísia com l'inici d'una revolució redentora o d'una tirania totalitària, no serveix de res llevat d'alimentar la vanitat de les nostres creences personals. El que importa de veritat és veure el que es pot fer perquè tot plegat no acabi ni d'una ni d'altre manera i trencar així el cercle viciós que fa massa temps que oscil·la entre la utopia i el fatalisme.