Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dimecres, 26 de gener de 2011

Tunísia: la revolució dels privilegiats?

L'africanista francès Bernard Lugan no veu les coses tan boniques, pel que fa a Tunísia. Recorda que l'arribada al poder de Ben Ali l'any 1978 va ser aclamada unànimement com un avanç democràtic i que va ser aplaudit per haver reprimit amb èxit la subversió islamista. El seu govern, format per militants provinents d'un partit membre de la Internacional Socialista, van fer progressar el país fins al punt que el 80% dels tunisians havien aconseguit ser propietaris d'una casa. Un país que gastava més del 8% del seu PIB en educació, amb una escolarització de la joventut del 100% i una taxa d'alfabetització de més del 75%,. Un país on les dones són lliures i pràcticament no porten vel, amb un índex de natalitat de l'1,02%, un nivell gairebé europeu. Un país en el que el 20% del PIB s'invertia en recursos socials i on més del 90% de la població es beneficia d'una assegurança mèdica. Tots aquests èxits són gairebé únics al món àrabo/musulmà.

Els tunisians, en relació al seu entorn, eren uns privilegiats. No tenien, però, libertat polític, un bé democràtic que tampoc no tenen la majoria de països del món àrabo/musulmà. En aquest context, diu Lugan, s'han permès el luxe d'una revolució espontània que pot ser ptijor que la malatia. D'una banda,
...Quand ils constateront qu’ils ont scié la branche sur laquelle ils étaient en définitive relativement confortablement assis, leur réveil sera immanquablement douloureux. Déjà, dans les mosquées, les prêches radicaux ont recommencé et ils visent directement le Code de statut personnel (CSP), ce statut des femmes unique dans le monde musulman. Imposé par Bourguiba en 1956, puis renforcé par Ben Ali en 1993, il fait en effet des femmes tunisiennes les totales égales des hommes. Désormais menacée, la laïcité va peu à peu, mais directement être remise en cause par les islamistes et la Tunisie sera donc, tôt ou tard, placée devant un choix très clair : l’anarchie avec l’effondrement économique et social ou un nouveau pouvoir fort.
La paradoxa, assenyala Lugan, és que de Rabat a Tunis, passant per Algèria, l'oferta de diplomats és molt més nombrosa que la demanda.
Une fois encore, le mythe du progrès à l’européenne a provoqué un désastre dans des sociétés qui, n’étant pas préparées à le recevoir, le subissent.


Comparteixo parcialment el pessimisme de Lugan. D'una banda, el fet que els líders de la revolta tunisiana siguin majoritàriament joves amb estudis mitjans i superiors no és, per si mateixa, cap garantia de democràcia futura. A Occident, des del maig del 68 fins a l'Espanya antifranquista, el moviment estudiantil estava liderat majoritàriament per comunistes. Al món musulmà, els líders de l'islamisme, especialment de l'islamisme radical, des del FIS algerià fins a Al Qaeda, eren joves amb estudis superiors, molts d'ells cursats a Occident.

La juventut tunisiana és diferent? No ho sé.

Fins a quin punt la barbàrie islamista els ha fet veure que no és una opció? Tampoc ho sé, però m'agradaria creure que l'islamisme els ha decebut.

Els països àrabo-musulmans no reuneixen encara les condicions perquè arreli un sistema democràtic? Ho ignoro, però si algun país de la regió les reuneix millor aquest és Tunísia.

Lamentablement, els enemics tunisians de la societat oberta son molts. Des de la classe corrupta que encara manega els aparells del poder fins a l'esquerra romàntica (que es manifesta amb pòsters del Che Guevara), passant per una enorme gamma d'islamistes que, amb més o menys radicalisme, aspiren a una societat regida per la xaria.

Ojalà no es repeteixi la història de les cent flors de Mao i que els demòcrates en flor de Tunisia no siguin segats en nom d'un nou totalitarisme.