L’optimisme despertat per la revolta tunisiana podria haver estat un miratge. El que, per un moment, va semblar una revolta que pretenia culminar en un democràcia homologable ha donat pas al caos i a la destrucció de la bona imatge de Tunísia.
Certament, Ben Alí no era ni una germaneta de la caritat ni el Thomas Jefferson de la democràcia tunisiana. Però, tot i les fortes disparitats socials existents, sota el seu mandat Tunísia es va transformar, en els últims 20 anys, d’un estat tercermundista en un país modern, en un pol d’atracció de capitals i d’industries i en un model d’estabilitat i relativa tolerància en el caòtic oceà de països musulmans.
Tunísia no només s’havia convertit en un país turístic amb uns bons serveis –molts europeus anaven a Tunísia a intervenir-se quirúrgicament a un preu més econòmic però amb la mateixa qualitat d’atenció que a Europa- sinó també en un país amb el 100% de la població escolaritzada, amb total llibertat legal per a la dona i on la gran manoria de les noies no porten vel.
En aquests moments, tot això s’està destruint. Milers de turistes esperen ser evaquats d’un país que s’ha esfondrat en el caos i que, segons alguns analistes, podria estar a les portes d’una guerra civil. El pillatge és sistemàtic i els ciutadans honrats es veuen obligats a crear milícies per defendre les seves propietats i famílies.
Dóna la impressió que Tunísia es troba en una situació similar a la de l’Iran després de la caiguda del Xa, quan periodistes i polítics asseguraven que la caiguda del dictador Reza Palevi portaria a una democràcia que contindria el fonamentalisme islamista. Però, com tothom sap, va passar exactament el contrari.
