Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dimarts, 8 de febrer de 2011

Com s'aprèn a odiar els cristians a Egipte

Carta publicada per un egipci musulmà al periòdic Horytna d'El Caire.

El meu nom és Mustapha Fathi, vaig néixer i vaig créixer en un barri del Caire anomenat Al-Boulaq Dakrour i els meus pares sempre em van ensenyar que el cristià no era creient. Començo amb aquesta veritat, perquè la franquesa és la millor manera d'aconseguir la reconciliació! Jo tenia a la meva classe un amic cristià, i tot el que es deia d'ell es que se sentia malament com tots els cristians i que adorava la creu!

Quan vaig començar a créixer, el meu pare -que va viure de petit a la província de Sohag [al sud del Caire]- em va dir que hi havia un temps en que els cristians no podien anar muntats en un ruc quan es creuaven amb musulmans. Si un cristià enfilat en un ase es trobava amb un grup de camperols musulmans, havia de baixar de la seva muntura en senyal de respecte cap a ells. El cristià era aleshores un ciutadà de segona classe, i pobre d'ell de discutir amb un musulmà!

Més tard vaig sentir parlar en alguns sermons dels divendres de "distorsions de l'Evangeli i de la prohibició de saludar els cristians per les seves festes". Jo realment no entenc com aquests sermons podien servir als musulmans! A l'escola, els cristians deixaven les classes durant el curs d'instrucció religiosa musulmana -en aquell temps jo no sabia on anaven- i no tornaven fins a final de curs! És per això que no m'agradava el curs de religió, perquè era una discriminació innecessària!

Els cristians se senten malament... es besen a l'església i hi amaguen armes per matar els musulmans, que els superen en nombre! Aquesta era la mena d'informació que rebia sobre els cristians en la meva infància. No m'ho acabava de creure, però no ho sabia desmentir!

Quan realment vaig créixer, em vaig posar a llegir, a parlar amb els cristians i a estimar la ciutadania. En lloc de dir cristià, deia ciutadà egipci cristià. Trobava que es parlava massa de religió i vaig descobrir que el que es deia de la distorsió dels Llibres era exagerada i, sobretot, que no hi havia cap indicació clara en aquest sentit en l'Alcorà. Tot seguit em vaig reunir amb egipcis cristians que no se sentien malament. Vaig entrar en una església i no vaig olorar a pólvora ni vaig veure armes. Fins i tot vaig passar deu dies en un convent cristià al Líban, on la gent em respectava i m'estimava molt! Ara, quan escolto que hi ha una agressió contra els cristians a qualsevol lloc del món, m'enfado perquè no els considero uns impius.

Els presento les meves disculpes per haver estat criat en una societat que m'ha ensenyat coses tan dolentes sobre el cristianisme, com a religió i com a forma de vida! Demano disculpes als meus amics que vivien al carrer on em vaig criar i amb els quals em vaig negar a jugar, perquè els meus pares m'ho van prohibir. Demano disculpes a tots els cristians per les fàtues que ordenen als musulmans que no desitgin feliç aniversari als cristians i que els prohibieix celebrar l'Any Nou o la Setmana Santa.

Hem de reconstruir la nostra educació, com a egipcis, per ensenyar-nos que no hi ha diferència entre una creença i una altra, per ensenyar-nos l'amor i la tolerància, però també la ciutadania i el rebuig de la violència! Jo sóc musulmà... jo sóc cristià... jueu, budista o bahi... No importa de quina manera l'home es dirigeix a Déu. No sóc un déu a la terra que jutja si les persones són creients o no... Jo sóc un home com qualsevol altre. I amb això n'hi ha més que suficient!