L'operació militar internacional a Líbia no només s'ha fet esperar massa sinó que tot just començada fa aigues per diversos costats. Tot plegat dóna la impressió d'una gran xapussa, feta a base d'improvització i sense un lideratge clar. Un lideratge que, agradi o no, només poden tenir encara els Estats Units. Però Obama no vol. Hillary Clinton ho ha intentat. Gràcies a la iniciativa de França i el Regne Unit i a la feina de l'ambaixadora dels EUA a l'ONU, Susan Rice, que depèn del Departament d'Estat, s'aconseguia vèncer les reticències dels membres permanents del Consell de Seguretat i fer aprovar una resolució que ho permet gairebé tot, inclosa la caiguda de Gaddafi; una opció que Clinton va avalar. Però immediatament va ser desmentida des del seu govern i des del Pentàgon: l'objectiu no és derrocar Gaddafi, han dit i repetit. Doncs, si no és acabar amb el dictador, quin és l'objectiu? N'hi ha algun altra? Contenir-lo fins que un dia recapaciti i decideixi, com una germaneta de la caritat, compartir el poder amb els rebels? O el que es pretén és simplement equilibrar els bàndols enfrontats i deixar que es matin en una llarga i cruel guerra civil?
L'objectiu de les revoltes de Tunísia i Egipte va ser la caiguda dels autòcrates Ben Alí i Mubarak, com a primer pas cap a un canvi polític democràtic. Masses pacífiques i desarmades ho van aconseguir. Per què no pot fer el mateix a Líbia un potent dispositiu militar internacional beneït per l'ONU?
Sense un objectiu clar, qualsevol operació militar està destinada al fracàs. No és estrany, doncs, que ja hagin sorgit les primeres divisions. Dins la UE, Alemanya i Itàlia, que ja eren reticents, cada vegada ho veuen menys clar. Més enllà de la comunitat, Noruega ha suspès la seva participació en l'operatiu fins que no s'aclareixen les coses i la Lliga Àrab s'ha vist obligada a desmentir, després de fer-se pública l'existència de discrepàncies internes, que hagi canviat d'opinió.
Però el problema no està en l'heterogènia coalició d'aliats contra no se sap ben bé qui. El problema està a Washington. A la Casa Blanca. On un president irresponsable saboteja la feina feta per Hillary Clinton i decideix, en ple inici d'una nova guerra, anar-se'n de passeig, amb la dona i els nens, a l'Amèrica Llatina. Com si la guerra fos una frivolitat. No es estrany que, en aquestes circusmtàncies, Hillary hagi deixat clar que no pensa seguir en el govern d'Obama en un hipotètic segon mandat, ni de secretària d'Estat ni en qualsevol altra càrrec.
