Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dimarts, 3 de maig de 2011

La tercera (i probablement definitiva) derrota d'Al Qaeda

La majoria d'analistes prediuen que la mort d'Ossama bin Laden no comportarà la desaparició d'Al Qaeda. Segons expliquen, sobreviurà perquè no es tracta d'una organització clandestina tradicional, que quan s'escapça deixa d'existir, sinó d'una invisible comunió de voluntats disposades a l'acció al marge de qualsevol centralització política. Però sobre tot, argumenten, Al Qaeda continuarà existint, d'una forma o altra, perquè continuen existint les causes que la van engendrar: la misèria i l'opressió de milions de musulmans.

Que la violència política organitzada és el fruit de la pobresa i de la injustícia és un dels tòpics més persistents de l'imaginari socialdemòcrata. En realitat, la violència organitzada, provingui del poder o de l'oposició, és gairebé sempre el resultat d'un projecte ideològic que la justifica i li dóna coartada moral. Aquesta violència política podrà ser legítima o no, legal i il·legal, però poques vegades és només el fruit espontani d'un impuls irracional.

La demostració més palesa de la falsedat d'aquesta equació ens l'acaben de donar els milions de ciutadans àrabs que, des de Tunísia a Egipte, s'han rebelat pacíficament i democràtica contra la misèria i l'opressió. Cap de les revoltes, reixides o encara incertes, ha optat pel terrorisme, pels atemptats suïcides o el segrest i la decapitació d'ostatges per aconseguir els seus objectius.

Pel contrari, han estat precisament les revoltes pacífiques, reclamant llibertat per poder viure i conviure amb dignitat, les que han estès l'acta de defunció d'Al Qaeda i del terrorisme islamista, i amb ells la del romanticisme de la violència revolucionària que encara batega en el cor de tants analistes, professors o periodistes progressistes, europeus i nord-americans.

Al Qaeda va ser derrotada militarment a l'Irak el 2008; políticament, el 15 de gener a la plaça Tahrir d'El Caire i corporativament el diumenge 1 de maig amb la mort física d'Ossama bin Laden. Dífícilment, podrà sobreviure a aquestes derrotes. El model organitzatiu és important, però no tan decisiu com sembla. Quan més fanàtic és un moviment més important és el culte al líder, a qui es considera com un déu. I sense un déu viu o ressuscitat no hi ha església. És el cas, a escala local, del líder de Sendero Luminoso, Abimael Guzmán, o del cap del Partit del Treballadors del Kurdistan, Abdullah Öcalan.

Certament, d'entre la munió d'orfes que ha deixat Bin Laden n'hi ha que intentaran la revenja. Durant un temps, difícil de predir, encara poden fer molt de mal, i fins i tot poden desestabilitzar l'Afganistan o el Pakistan. El cant del signe pot ser tràgic, però és el preludi de la fi. Si Al Qaeda existia com amença global és perquè existia Bin Laden. Sense ell, els grups jihadistes són poca cosa més que amenaces locals. Difícilment Al Qaeda sobreviurà al fantasma d'Ossam bin Laden.