Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dimarts, 30 d’agost de 2011

Líbia: I ara què?

Una vegada acabada la legítima alegria per la fi del règim de Gaddafi ha arribat l'hora de fer front al que s'ha estat posposant durant els sis mesos que ha durat la guerra: a qui dels que formen part dels rengles rebels ha de donar suport Occident?

Durant tot el conflicte, el CNT s'ha esforçat per presentar la insurrecció com un moviment democràtic, laic i unit. Fins i tot, ha fet circular una declaració constitucional, de garantia de drets i llibertats, a la que estarà sotmès el govern provisional fins a l'aprovació d'una nova Constitució. Però aquesta imatge de moderació està bastant lluny de la realitat.

A diferència de Tunísia i Egipte, la revolta no ha partit de les minories il·lustrades de la capital i dels grans nuclis urbans, sinó d'un moviment dissident regionalista àrabo-musulmà nescut a la Cirenaica, a l'est de Líbia, reforçat d'una manera oportunista per la minoria bereber de l'oest del país, al costat de la frontera tunisiana. L’epicentre de la revolució ha estat la regió de Bengasi, que havia sofert una ferotge repressió a conseqüència d'una anterior sublevació islamista.

Una altra diferència entre Tuníssia i Egipte i la revolta líbia és que, contràriament al que s'ha difós, aquesta ha estat extremadament violenta. En alguns dels pobles que han caigut a mans del rebels els partidaris del règim i les seves famílies han estat assassinats cruelment, amb mètodes que recorden els dels islamistes algerians.

Més que una transició a una democràcia nacional més o menys hologable, a l'escenari libi apareix el fantasma de Somàlia amb un risc molt elevat de deriva cap a una guerra tribal. Les preguntes són moltes: la Tripolitània i la Cirenaica seran capaces de compartir el poder o una s'imposarà a l'altra? Com reaccionarà la minoria bereber si torna a quedar decantada del poder? Es produirà una fractura violenta entre laics moderats i islamistes radicals?

Occident no van moure un dit per ajudar els demòcrates egipcis i tunisians, al·legant l'evolució pacífica dels esdeveniments. Però la reacció militar violenta del poder també s'està produïnt a Síria i no s'ha fet el mateix que a Líbia. Per què? Potser perquè la durada i la intensitat de la guerra -50.000 morts des del febrer-, així com les incertes perspectives de futur al país de Gaddafi, ha espantat tots aquells que no volen veure que a les dictadures que no respecten cap legalitat no se les pot combatre amb sermons endiumenjats sinó arremangant-se les mànigues de la camisa i assumint que la merda embruta.