Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dissabte, 3 de setembre de 2011

Crisi: El precedent suec

L'esquerra (des dels residus marxistes a la desorientada socialdemocràcia) i el seu seguici mediàtic no han volgut entendre la naturalesa de la crisi. L'han atribuïda, com un mantra, al 'capitalisme salvatge' que, segons ells, van alliberar Reagan i Thatcher. En realitat, però, aquesta crisi no és la crisi provocada per la "restauració" del capitalisme liberal sinó la crisi del "consens socialdemòcrata", nescut després de la segona guerra mundial i que s'ha mantingut hegemònic, encara que més atemperat des dels anys vuitanta, fins ara.

És cert que les reformes aplicades per Reagan i Thatcher -que, tot i no ser tantes, van portar al món occidental a un dels períodes més llargs de creixement i prosperitat del segle XX- van comportar privatitzacions i desregulacions. Però aquestes van afectar especialment al sector industrial, al que en diríem l'economia productiva, però en cap cas al sector financer, que no només no va ser desregulat, com ara es diu tan a la lleugera, sinó que va continuar subjecte a les normes de Basilea I, des del 1974 al 2003, i per les més estricta regulació del risc de Basilea II a partir del 2004.

Però, tot i l'alenada de liberalització que van portar Reagan i Thatcher i l'ensorrament del model col·lectivista amb la caiguda del mur de Berlín, el "consens socialdemòcrata" ha sobreviscut, més afeblit i erosionat, fins a l'esclat de la crisi actuak. Un esclat que l'esquerra ha aprofitat per intentar recuperar el terreny perdut, prement al màxim l'accelerador de la intervenció de l'Estat. Han tret del bagul dels records les velles receptes keynesianes en un intent d'estimular l'activitat econòmica, sense voler entendre que la crisi actual no és una crisi de demanda sinó de deute i que, per tant, és totalment contradictori voler-la resoldre amb més endeutament.

Estem, doncs, davant de la més profunda crisi del model socialdemòcrata imperant a l'Europa Occidental en els últims 65 anys. Una crisi que sembla haver agafat a tothom per sorpresa, però que té el precedent de Suècia. El país bressol i senyera del model socialdemòcrata va fer fallida a començaments de la dècada dels anys noranta per unes causes semblants a les actuals. La despesa pública sueca va arribar al 70% del PIB i el dèficit al 10%. Després de 50 anys amb plena ocupació, l'atur es va disparar fins el 12%. I el Banc Central, tractant de salvar la corona, va pujar els tipus el 500%.

Aquèlla crisi va acabar amb "el model suec" tal i com el coneixíem i va donar pas a un canvi històric: la transició de l'Estat del Benestar socialdemòcrata a una Societat del Benestar més liberal. Un procés interesantíssim que encara dura però del que la majoria de mitjans de comunicació mai se'n han fet ressó.

La nova recepta sueca ha consistit, d'una banda, en restringir els compromisos de l'Estat, baixar els impostos i la despesa pública, i per un altre en donar a la gent un paper fonamental, tornant-li el dret a elegir i a responsabilitzar-se de les seves decisions. Es va instaurar el xec educatiu, que va començar en l'educació primària el 1992 i després es va estendre a la secundària ia la resta de serveis públics, com la sanitat.

Es va instaurar la llibertat de crear escoles i consultoris mèdics, trencant el monopoli tant en l'oferta de serveis com en la demanda. Es van introduir mecanismes de mercat, però encara no hi ha llibertat de preus. Els serveis públics continuen sent universals i d'accés igualitari, però els centres depenen de la demanda i si atenen malament als clients aquests se'n van i han de tancar.

El 1991 es va ensorrar el model socialdemòcrata a Suècia. Vint anys després, ho fa el "model socialdemòcrata de tots els partits" a la Unió Europea. Tenir en compte el precedent suec ens estalviaria, probablement, molts problemes.