Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dissabte, 3 de setembre de 2011

El coixí constitucional

Xavier Sala i Martín:
En moments de crisi, quin serà el dèficit fiscal permès? El 2% del PIB? El 15%? O se li permetrà escollir el nivell de dèficit segons la gravetat de la situació? Si no hi ha límit, tindrem els mateixos problemes que hem tingut durant aquesta recessió i la reforma serà inútil. Una altra pregunta: qui supervisarà que el Govern compleix la llei i el castigarà en cas d’incompliment? I és que, els desconfiats com jo recordem que, abans de la crisi, Espanya havia signat el pacte d’estabilitat europeu que obligava tots els països de l’euro a mantenir dèficits inferiors al 3% del PIB, encara que aquesta xifra era flexible en èpoques de crisi. És més, el Govern espanyol ja tenia superàvits els anys abans de la gran recessió. Tot era molt semblant al que ara es proposa a la Constitució... i no va servir de res! El problema és que, quan va venir la recessió, es va fer cas omís del pacte i es van generar aquests dèficits extravagants que ens han portat a la situació actual. No cal dir que cap autoritat no ha estat capaç d’evitar l’endeutament catastròfic de l’Estat en època de crisi.

La pregunta és: hi deu haver alguna manera de garantir que el Govern té prou recursos durant les crisis sense haver-se d’endeutar excessivament? La resposta és que sí. Es podria obligar l’Estat a fer el que els demanem a les famílies responsables: que estalviïn en temps de bonança i construeixin un coixí financer que els permeti gastar en temps de recessió.

És a dir, l’article 135 de la Constitució hauria de tenir una clàusula que obligués a mantenir superàvits fiscals quan les taxes de creixement siguin positives (o per sobre de, diguem, el 2%) i amb aquests diners construir un fons sobirà. Per evitar l’excés d’estalvi, el Govern podria quedar alliberat d’aquesta obligació quan el fons arribés a nivells de, per exemple, el 20% del PIB. D’aquesta manera, quan arribés la propera crisi, l’Estat podria utilitzar aquest coixí financer per no veure’s obligat a retallar despeses o augmentar impostos al bell mig de la recessió, ni a endeutar-se fins a límits que posessin en perill la recuperació.

Ho podríem batejar com el nou coixí constitucional.