Els palestins no han volgut mai l'estat que els va oferir la partició

És tant emocionant que els palestins demanin finalment un Estat, que estic a punt de plorar. Durant gairebé 65 anys hi han estat de cul i quan han tingut l'oportunitat de començar a bastir-ne un a Gaza i Cisjordània no ho han fet. Enlloc de construir escoles, hospitals, carreteres i institucions decents i democràtiques, s'han dedicat a matar-se entre ells, a posposar eleccions "sine die", a violar els drets humans dels seus ciutadans, a atemptar contra civils jueus, a bombardejar les poblacions israelianes limítrofes, a inculcar als seus infants l'odi a Israel i a viure corruptament de l'ajuda internacional. Ara, però, volen que el món els reconegui l'esforç regalant-los la cadira 194 de les Nacions Unides.

Des del 1947, quan l'ONU va aprovar la partició de Palestina en un estat jueu i un altra d'àrab, fins als acords de pau d'Oslo del 1992, mai no havien volgut ni sentir a parlar de constituir un estat palestí. Per què? Doncs, perquè acceptar l'estat previst a la partició era acceptar també l'existència d'Israel. L'objectiu de tots els moviments palestins haguts i per haver no ha estat mai el compartir la terra promesa, amb un estat per a cada poble, sinó la destrucció de l'Estat hebreu. Un objectiu compartit per la majoria dels estats àrabs, que han intentat portar-lo a la pràctica reiteradament al declarar la guerra a Israel quatre vegades: el 1948, el 1956, el 1967 i el 1973.

Aquest escenari va semblar que canviava amb la fi de la guerra freda, que va deixar sense suport financer a un Yàssir Arafat que ja començava a ser contestat pel creixent islamisme palestí. Amb una direcció envellida, amb l'esclat d'una Intifada als territoris ocupats que s'escapava al control de la direcció palestina i amb l'evidència que no era possible derrotar Israel ni amb la guerra ni amb el terrorisme, l'Organització per a l'Alliberament de Palestina es va veure obligada a negociar. Els acords d'Oslo van permetre crear una Autoritat Palestina autònoma i endegar un procés que hauria de culminar amb la creació d'un estat palestí en bon veïnatge amb Israel. Però els palestins, atiats ara per Hamàs i la Jihad Islàmica, continuen sent reticents a reconèixer l'existència de l'estat hebreu. Alguns palestins ho han acceptat amb realisme sincer, però la majoria ho considera una etapa transitòria, un replegament tàctic en la lluita cap a una sola Palestina, des del riu Jordà fins a la mar Mediterrània.

Aquesta realitat política i sociològica explica en gran part les reiterades negatives d'Arafat a culminar el procés de pau. Així, quan el primer ministre laborista Ehud Barak va oferir, en les negociacions de Camp David II i Taba, reconèixer la jurisdicció del futur estat palestí sobre gairebé el 95% dels territoris ocupats, així com donar als palestins responsabilitats importants en l'administració y el govern del Jerusalem oriental, Arafat va dir no. Més preocupat per mantenir la poltrona que per avançar en la resolució del conflicte, va acusar els israelians d'oferir coses innaceptables i va donar llum verda a la segona Intifada. Tot i que la propaganda ha volgut responsabilitzar Ariel Sharon d'haver-la "provocat" amb la seva visita al recinte exterior de la mesquita d'Al Aqsa, la investigació feta per la Comissió Mitchell ho va descartar, assegurant que la violència palestina hauria esclatat igualment.

Però a diferència de la primera Intifada, basada en manifestacions al carrer relativament pacífiques (1.162 palestins i 164 israelians morts en sis anys), la segona ha estat una Intifada armada, que en 10 anys ha mort 5.500 palestins, 1.214 israelians i 64 estrangers. Els atemptats contra civils israelians van arribar al paroxisme (140 atemptats, la majoria suïcides, que van matar 542 israelians entre el 2000 i el 2007), enterrant el procés de pau i portant a Israel a erigir un mur de separació que, malgrat totes les crítiques, ha permès acabar pràcticament amb la infiltració a Israel de terroristes palestins.

En aquest context, seria un despropòsit que l'ONU reconegués ara com a estat independent els territoris palestins. Seria com desllegitimar totes les Resolucions, Acords i Tractats que tants esforços polítics i diplomàtics han costat (des de les resolucions 242 i 338 del Consell de Seguretat als acords de pau firmats el 1995 entre el govern d'Israel i l'OAP passant pels acords de pau de Camp David entre Egipte i Israel). Però sobre tot, el que s'estaria fent és dinamitar la filosofia, la pedra angular del procés de pau, resumida en la fórmula "terra a canvi de pau".

Una fórmula que pressuposa que les fronteres definitives entre els dos estats seran fruit de la negociació i no de la imposició i que la creació del nou estat no ha de comportar una amenaça a la seguretat d'Israel. Tot i la confusió creada per la redacció del text de la resolució 242 (que estableix, segons la versió anglesa o francesa, la retirada "de territoris" o "dels territoris" ocupats el 1967) la voluntat dels seus redactors i dels països que la van votar era clara. Com va explicar Lord Caradon, l'embaixador britànic a l'ONU que la va redactar: "hauria sigut un error acceptar la demanda del retorn d'Israel a les seves posicions del 4 de juny del 1967, per què aquelles posicions eren indesitjables i artificials" per indefendibles.

I això és precisament el que vol Mahmud Abbas amb la demanda de reconeixement de Palestina com a Estat per les Nacions Unides. Vol evitar reconèixer Israel com a estat jueu en fronteres reconegudes i segures, vol eludir la responsabilitat d'un compromís negociat amb els israelians i, sobre tot, vol que el miratge de l'estat palestí el permeti seguir arrapat a la mamella del poder. Per posar-se a plorar.