En el terreny econòmic, Turquia s'ha situat en el lloc 17 en el rànquing de l'economia mundial i té un paper cada vegada més important com a potència regional. L'any passat el creixement econòmic va ser del 8,9%, mentre que la previsió de creixement del PIB per al 2011 és del 8,7%, segons l'FMI.
Amb aquest "miracle econòmic", el partit islamista ha tornat a revalidar còmodament la majoria absoluta en les eleccions celebrades el passat mes de juny. Erdogan se sent, doncs, invencible i, frustrada l'aspiració a un pròxim l'ingrés a la Unió Europea, ha decidit aprofitar la conjuntura internacional per prioritzar la mirada cap a Orient en un intent de convertir Turquia en la primera potència regional, rivalitzant amb Israel.
Erdogan pretén capitalitzar les revoltes àrabs -més enmirallades en la democràcia turca que en la violència jihadista- per aconseguir estendre la seva influència a tota la regió, en una mena de ressurecció espiritual de l'imperi otomà. I quina millor manera de fer-ho que intentant imposar-se a Israel?
El goven islamista turc havia decidit explotar a fons l'incident de la flotilla de Gaza per obtenir una victòria propagandística sobre l'estat jueu. Però, contra el que es habitual, l'Informe Palmer de les Nacions Unides ha donat la raó a Israel, deixant clar que el bloqueig marítim de la Franja s'ajusta plenament a la legalitat internacional.
Erdogan, que no comptava amb aquest resultat, no ha pogut contenir la còlera i s'ha llançat a una batalla molt perillosa. Ha dit que no reconeix l'informe de l'ONU, que pensa recórrer al Tribunal de la Haia (tot i que no està clara la seva competència) i que considera "casus belli" l'assalt israelià al vaixel turc Mavi Marmara, fins el punt d'ordenar el desplegament de tres vaixells de guerra equipats per interceptar els vaixells israelians.
Erdogan sap que no pot derrotar Israel, però deu calcular que un enfrontament limitat, fos quin fos el resultat, el beneficiaria políticament davant l'opinió pública àrab i europea, ajudant a fer oblidar, per exemple, la seva connivència amb Gaddafi, de qui va acceptar el premi de drets humans (!), o el suport que ha donat al genocida president del Sudan, Omar al-Bashi, i fins fa poc al règim sirià.
Si tot és redueix a un atac puntual de testosterona, la cosa acabarà aviat sense més complicacions. Però si hi ha alguna cosa més al darrera de l'actitud prepotent d'Erdogan, la il·lusió d'una democràcia musulmana serà la primera víctima d'un llarg conflicte de conseqüències imprevisibles.
