La batalla per la democràcia àrab encara no ha acabat

La batalla per la democràcia àrab es continua lliurant a la plaça Tahrir. Però, lamentamblement, ja no sembla interessar-li a gairebé ningú. La crisi econòmica absorveix lògicament les preocupacions, però ignorar les revoltes àrabs com si fossin una cosa molt llunyana a nosaltres és un error. El terratrèmol polític no està passant a les nostres antípodes sinó a l'altra banda de les nostres costes, que en el seu punt més proper amb prou feines té 15 kilòmetres de separació.

Europa està dividida en dues posicions contraposades, la progressista i la conservadora, que han limitat la seva intervenció al cas libi, que ha acabat sense que se'n hagi tret l'aigua clara després d'una guerra que ha fet proporcionament més morts en sis mesos que la guerra de l'Irak en nou anys.

Així, mentre el pensament progressista creu que la "primavera àrab" és una revolució inequívocament democràtica, el pensament conservador opina exactament el contrari. Mentre els progressistes recolzen el seu suport en poca cosa més que el look modern i cosmopolita que internet i les xarxes socials han donat a les revoltes, els conservadors creuen que el pes de la història fa impossible, ara per ara, una transformació democràtica d'aquests estats.

El punt de vista progressista, certament, s'aguanta sobre unes bases que semblen molt febles i relativament minoritàries. Tot i que la demografia anota que es tracta de països amb molta gent jove, només unes minories urbanes i relativament benestants tenen accés a internet i a una visió del món més cosmopolita. Però cal tenir present que el paper de les minories il·lustrades més d'una vegada a la història ha jugat un paper decisiu com advanguarda de revolucions mes profundes.

Pel contrari, el pensament conservador sembla tenir bases més sòlides que el progressista on recolzar el seu escepticisme. I els esdeveniments posteriors a la primavera àrab semblen donar-los la raó. L'aliança tàcita o explícita, especialment a Egipte, entre les restes del nasserisme panàrab i l'islamisme dels Germans Musulmans sembla funcionar sense massa problema, alterada només per la resistència dels grups que reclamen una democràcia real i els drets de les dones.

Es probable que els resistents de la plaça Tahrir tinguin els dies comptats, especialment si ningú mou un dit al seu favor. Sigui el dit d'Obama o el dels conservadors europeus, que des del primer dia ja van donar per perduda la partida. Fins ara, però, els demòcrates àrabs no han donat mostres de refluxe, ni de tirar la tovallola. Esperem que la rigidesa de les nostres opinions no els deixi de nou a l'estacada.