Els líders europeus han respòs a la crisi amb una refundació "exprés" de la UE per impedir en el futur dèficits i deutes incontrolats. És una decisió històrica ja que les mesures adoptades comporten probablement el més gran traspàs de sobirania que s'hagi fet a Europa des de la fundació de les comunitats el 1960.
El problema, però, no és el que ha fet la cimera sinó el que ha deixat de fer. La cimera no ha aclarit d'on sortiran els calers per resoldre el problema del deute que ofega cada dia més a diversos països europeus, especialment Espanya i Itàlia, ni de quina manera es pensa impulsar el necessari creixement econòmic.
Probablement, Merkel necessitava primer garantir davant el seu partit i l'opinió pùblica alemanya que el malbaratament i la mala gestió ja no seran possibles, per després donar el seu consentiment a que el Banc Central Europeu tiri del talonari, que és el que reclamen els mercats.
Però això demostra que, una vegada més, el tempo polític i el tempo econòmic continuen sense anar de braçet. I això pot ser catàstròfic. La refundació d'Europa sembla arribar tard i de manera insuficient.
