Garzón és un mite romàntic i per això l'esquerra l'admira. Tot i les seves arrels racionalistes, l'esquerra ha tingut sempre un fort component romàntic que ha acabat divorciant-la de la Il·lustració.
El romanticisme exalta la voluntat i menysté la norma. Admira al terrorista -tot i acceptar que la seva acció és reprobable- pel fet de ser conseqüent, de rebelar-se i de portar la seva voluntat fins a les últimes conseqüències.
Pel romàntic no importa si les accions són justes o injustes, legals o il·legals, morals o immorals. L'únic que importa és la voluntat d'actuar segons la pròpia consciència, per sobre de les limitacions que imposen les lleis, les normes o les convencions socials. Dit prosaicament: el romaticisme consagra la prevalència de la fi respecte els mitjans.
I és precisament aquesta idea tan romàntica la que ha portat Garzón a creure que podia entrar impunement en la vida dels altres. Garzón ha escoltat les converses d'uns advocats amb els seus clients de la mateixa manera que l'agent de l'Stasi Gerd Wiesler escoltava la vida del dramaturg Georg Dreyma. Garzón ho justifica com una mesura necessària per lluitar millor contra la corrupció política. Wiesler ho justificava pel dret de l'estat a lluitar amb tots els mitjans contra els enemics del poble i del socialisme.
La diferència és que, mentre Wiesler rectifica i acaba ajudant les víctimes, Garzón no dubta a presentar-se ell mateix com l'única víctima.
