Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dimarts, 7 de febrer de 2012

Síria, la vergonya

La importància estratègica d'un canvi de règim a Síria és molt més gran que a Líbia, però en canvi ni Europa ni els EUA semblen disposats a implicar-s'hi de la mateixa manera. Potser perquè el resultat de la intervenció militar contra Gadaffi no ha estat tan galdós com s'ha volgut fer veure. En qualsevol cas, una intervenció internacional que facilités la transició democràtica, impedint que la sanguinària oposició islamista siriana es faci amb el poder, comportaria tres grans avantatges:

1) Significaria la fi de l'intervencionisme sirià al Líban i l'afebliment de l'islamisme radical i violent de Hezbollà, cosa que facilitaria el redreçament democràtic del país.

2) Comportaria un cop molt dur a les ambicions de l'Iran. Sense Síria, que és el seu millor i únic aliat a la regió, mantenir armats als terroristes de Hezbollà o de Hamàs seria molt difícil i complicat per a Teheran.

3) Acabar amb la dictadura dels Assad seria un èxit en la lluita contra la proliferació nuclear, ja que Síria ha estat implicada en el desenvolupament d'instal·lacions nuclears, d'orígen nordcoreà i finançament iranià. És més, hi ha sospites fonamentades que actualment Damasc podria estar donant suport a la dispersió de les instal·lacions del programa nuclear de Teheran per preservar-lo d'un possible atac militar israelià.

A diferència d'altres revoltes o revolucions de l'anomenada primavera àrab, la de Síria va començar relativament tard i no ha tingut pràcticament efectes a les principals ciutats del país, tant a Damasc, que és la capital política, com a Alepo, que és la capital econòmica, sinó especialment a les zones frontereres. No hi ha hagut un aixecament simultani i generalitzat contra el govern.

Ràpidament, la revolta es va fer violenta, prenent formes típiques d'acció guerrillera, i no només en reacció a la repressió del règim. Significativament, la major violència s'ha produït a les regions, ciutats o barris amb molta presència dels "Germans Musulmans", la principal organització del radicalisme islàmic sunnita. Especialment a la ciutat de Hama, on no és per casualitat que a l'any 1982 els "Germans Musulmans" van protagonitzar un aixecament armat contra el govern.

Tot i que la situació política ha quedat molt trasbalsada, els moderats sunnites, majoritaris al país, podrien constituir una força estabiltizadora que facilités una sortida democràtica a la crisi. Lamentablement, Síria es desagna en una espiral de violència que no sembla importar-li a ningú -potser perquè no hi ha un Bush a qui carregar-li la culpa- i Europa i els Estats Units continuen adoptant la posició equivocada. Una vergonya.