El preu de l'autoengany

El que li ha passat a CiU a les eleccions de diumenge és la conseqüència d'haver confós la realitat amb la fantasia. La manifestació de l'onze de setembre se li va pujar al cap a l'Artur Mas. Es va creure la falsedat que un milió i mig de catalans havien sortit al carrer a reclamar la independència i va voler capitalitzar-ho per passar a la història. Va embogir i ningú es va atrevir a dir-li la veritat. Uns, la majoria, perquè també s'ho creien o els interessava creure-s'ho i, altres, els menys, perquè no s'hi van veure en cor.

La manifestació de l'11 de setembre va ser una de les més grans que s'han fet mai a Catalunya des de la transició democràtica, però no va aplegar ni de lluny un milió i mig de persones. Una manifestació no és una opinió. Es un fet i, com a tal, mesurable. Si s'hagués volgut fer el càlcul s'hauria comprovat que el nombre de persones que físicament cabien en els carrers que va omplir la manifestació oscil·laria entre els 300.000 i el mig milió de persones, segons la densitat. Una xifra respectable però de la que no se'n podien treure les mateixes conseqüències polítiques que si el nombre de manifestants hagués estat el triple.

El problema és que gairebé tothom es va voler creure el miratge. Era tan maco! I el president, abandonant la seva responsabilitat, va decidir també evadir-se de la realitat i somniar. Artur Mas va optar per l'èpica, l'exaltació i el patetisme, abandonant la racionalitat, el seny i la mesura. Va actuar com un aprenent de bruixot, desfermant forces que no ha pogut controlar i que han acabat engreixant els seus rivals polítics, especialment ERC.

L'aventura d'Artur Mas ha erosionat el seu partit, ha fragilitzat la federació nacionalista i ha donat un cop, potser mortal, al catalanisme moderat. El deliri de Mas ha deixat un Parlament fragmentat i difícilment governable, complicant encara més la sortida de la crisi i el futur del país.

Si tingués un mínim d'intel·ligència, de vergonya i de decència, ja hauria dimitit.

CARICATUNYA