Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dijous, 7 de març de 2013

Chávez, el model de l'esquerra independentista

Comunicat d'organitzacions d'Esquerra Independentista en suport de la Revolució Bolivariana i en homenatge a Hugo Chavez


Brigada Catalana Veneçolana Alí Primera, CUP, Endavant (OSAN), MDT, Arran, SEPC, COS i Alerta Solidària

El valent poble de Veneçuela s’enfronta avui a un dels majors reptes des que va iniciar el seu camí cap a la llibertat. Ha mort el seu president, el de totes nosaltres: Hugo Rafael Chávez Frías. Un més, sempre fidel als anhels de llibertat dels qui el van nomenar president per primera vegada l’any 1998 i l'han continuat referendant durant 13 eleccions i referèndums consecutius al llarg d’aquests 14 anys.

Ho ha dit aquell a qui Chávez va confiar l’enorme responsabilitat de donar la cara pel poble d’ara endavant: sentim un dolor immens. Però seria injust abandonar-nos a aquest sentiment d’orfandat que ens envaeix, injust per la brava gent de Veneçuela, les veritables líders d’aquesta revolució irreversible que començava a caminar amb el Caracazo de 1989. Aquells dies, mentre l’esquerra mundial es quedava quasi sense referents, l’embrió del Poder Popular començava a gestar-se als carrers de Caracas, enfrontant les mesures neoliberals que condemnaven el poble a la misèria extrema i batallant per arrancar la malmesa sobirania nacional de les urpes de l’imperialisme. Ell va cridar “qui vulgui Pàtria, que vingui amb mi!”, i allà hi vam ser totes les oprimides del món; allà hi va ser la gent del seu poble, que tan fermament va acabar amb aquell cop d’Estat l’11 d’abril del 2002 amb què la dreta neoliberal, amb l’inestimable suport del nostre comú opressor -l’Estat espanyol- i amb la immensa complicitat de molts mitjans de comunicació, el va voler derrocar.

Però la Revolució Bolivariana no la fa una persona, ni tan sols un partit, sinó els homes i les dones que lluiten, els moviments polítics i populars veneçolans, i res no l'atura. És un procés imparable de construcció socialista, de transformació democràtica, de creació d’una nova cultura política, de presa de consciència col·lectiva, que ha esdevingut esperança i exemple per a la resta del continent llatinoamericà.

No tenim cap dubte que la mort del Comandante serà un revulsiu per al procés veneçolà cap al socialisme. Ara és el moment d’anar més enllà, d’aprofundir en els canvis i processos en marxa, en la construcció d’un Poder Popular real que emani de la màxima participació política, que posi cada parcel·la de decisió en mans del poble sobirà. És el moment de defensar i de mantenir el llegat polític de Chávez, bastint i impulsant el II Plan Socialista, retornant tots els recursos a les veneçolanes, deslliurant-se dels darrers vestigis de l’imperialisme i del capitalisme; construint un model de veritable justícia social i econòmica.

Alhora, sabem que l’assetjament polític i mediàtic de les oligarquies occidentals cap al legítim govern veneçolà augmentarà de forma extrema en els dies que vénen. Ara mateix, el soroll de les mentides que emeten mitjans de comunicació com Globovisión, l’ABC o El País és eixordador. Intenten, com sempre han fet, ocultar les fites assolides en el camp de la sanitat, l'educació, la inclusió social, la participació política, la sobirania popular, econòmica, alimentària i energètica d'aquests 14 anys de transformació democràtica. Proven, inútilment, d’evitar que els pobles del Sud d’Europa prenguem l’exemple i el camí del veneçolà, fent passar Chávez per un dictador sense el suport majoritari social i institucional que en realitat sempre ha tingut.

Des de l’Esquerra Independentista, volem reafirmar avui més que mai el nostre suport al poble i al govern bolivarià, als moviments polítics, socials i ciutadans que conformen la base de la Revolució Bolivariana, i animar-vos a assistir a les concentracions que es realitzaran arreu dels Països Catalans en defensa de la sobirania nacional de Veneçuela.
Els imperialistes -empresaris, governs, mitjans- es freguen les mans ingenus, apel·lant a una “transició” que, malauradament per ells, només pot ser cap a un horitzó socialista. Perquè per sobre dels individus, dels noms, hi ha els anhels de llibertat de la classe treballadora i de la resta de les classes populars, de les dones i homes, de tots els pobles oprimits del món.

Avui hem perdut Chávez, però demà guanyarem la llibertat.
Visca la bonica Revolució Bolivariana!
Visca la Pàtria lliure i socialista!
Països Catalans, 6 de març de 2013


Després de llegir això tinc la sensació d'haver entrat en el túnel del temps. Les mateixes idees, les mateixes paraules, els mateixos tòpics i les mateixes fantasies de quan érem "capitans" a les acaballes del franquisme, farà ja 40 anys. Unes idees, paraules, tòpics i fantasies que ja aleshores eren velles, rovellades i, sobre tot, desacreditades per la realitat, miserable i criminal, de tots els experiments socialistes, des de Cuba a la URSS, passat per la Xina o Corea del Nord.

Chávez mai ha estat un demòcrata. Va començar el 1992 amb un fallit intent de cop d'estat i va seguir fent tot el possible per desestabilitzar la democràcia veneçolana, corrupta però democràcia. I quan va aconseguir el poder, quan va tenir la majoria necessària, va procedir a governar com ho fan tots els dictadors: per sobre de les lleis -fins i tot per sobre de les seves pròpies lleis- cada vegada que els hi convé. I és que els antidemòcrates confonen sempre de manera interessada majoria amb democràcia. No volen entendre que la majoria només et dóna el govern, però no el poder de fer el que vulguis.

I fer el que volia és el que ha fet sempre Hugo Chávez. Dins del partit, escollia a dit els candidats a l'Assemblea Nacional i als governs municipals i estatals. El 2007, quan l'oposició va guanyar un referèndum que hauria permès canviar la Constitució, Chávez va ignorar el resultat i va canviar els articles que l'haurien permès la reelecció indefinida. Va manipular les circumscripcions electorals, de cara a les eleccions a l'Assemblea del 2010, per assegurar-se que l'oposició no aconseguís més d'un terç dels escons, tot i haver obtingut més de la meitat dels vots.

Els 14 anys de chavisme han estat 14 anys d'una falta total de respecte per l'imperi de la llei. Catorze anys que han contribuit a la creació d'un clima d'impunitat a Veneçuela. Només una dada: l'índex d'homicidis s'ha triplicat en tots aquests anys, passant del 22% al 74%, però no així el nombre de condemnes que amb prou feines han arribat a l'11% dels delictes comesos.



En 14 anys, Chávez ha construït menys habitatge públic que cap altre president anterior en mandats de cinc anys. Els hospitals no tenen recursos i quan hi has d'ingressar d'emergència has de portar de tot, des de medicines, a cotó fluix, màscares o guants quirúrgics. En els ambulatoris de barri amb prou feines hi ha material sanitari i els metges cubans "exportats" propagandísticament pels Castro solen estar poc preparats. Com a Cuba.

Tot i que una de les banderes de Chávez per arribar al poder va ser la lluita contra la corrupció, la veritat és que ara supera tots els rècords. Milers de milions de dòlars han desaparegut de les arques públiques i l'única reacció de Chaves va ser atacar els mitjans de comunicació que van revelar-ho. Els únics polítics acusats de corrupció han estat els de l'oposició i la majoria d'ells sota càrrecs falsos. Per exemple, Leopoldo López mai va ser condemnat pels tribunals, però tot i així se li va impedir participar a les eleccions.

Des del punt de vista econòmic, el chavisme ha estat una ruina. Quan va arribar al poder, el preu del petroli era de 9,30 dòlars el barril, mentre que al 2008 assolia els 126,33. Amb tot aquest diner hauria pogut fer moltes coses profitoses, però les va invertir sobre tot en la compra de vots i armes i en ajudar -regalant o venent per sota de cost el petroli nacional- als seus col·legues cubans, bolivians o nicaragüencs. D'acord amb el Banc Central de Veneçuela, uns 22.500 milions de dòlars haurien estat transferits a comptes a l'estranger pel govern de Chávez des del 2004 i d'aquests prop de 12.000 milions no se sap on paren. La seva fortuna personal s'estima en uns 2.000 milions de dòlars, similar a la dels germans Castro.

En contrast, el 10,7% dels veneçolans està en condicions de pobresa extrema. I el desenvolupament econòmic s'ha traduit en un creixement de la renda molt inferior a la dels països més capitalistes del seu entorn.
"La creciente estatalización de la economía venezolana, fuertemente dependiente de la producción de petróleo, ha dado como resultado un crecimiento real del PIB -ajustado a precios de 1999- muy inferior al de otros países vecinos más propensos al capitalismo y al libre mercado, tales como Chile, Colombia o Perú. Así, desde 1999, año en el que Chávez llegó al poder, el PIB real de Venezuela apenas ha crecido en 20 puntos porcentuales, frente a los 45 de Colombia, los 52 de Chile o los casi 70 de Perú. Es decir, su ritmo de crecimiento durante este período ha sido un 50% inferior al de sus vecinos más capitalistas."
La renda real per càpita només ha augmentat dels 1.809 bolívars el 1998 als 2.024 el 2012. És a dir, el nivell de vida dels veneçolans només ha millorat un 11% durant el mandat chavista, a un ritme mitjà del 0,8% anual, molt per sota de Xile (2,8%), Colòmbia (2,2 %) o el Perú (3,6%), tot i tenir el recurs natural del petroli.



Durant el regnat de Chávez s'han tancat més de 30 emissores de ràdio i televisió per criticar el seu govern, s'ha negat als diaris l'accés a les divises per comprar paper d'impressió -els ciutadans normals no poden accedir a la moneda estrangera-, i s'ha empresonat molta gent sense judici i per delictes d'opinió. Va acomiadar desenes de milers d'empleats públics per haver firmat una petició per a un referèndum revocatori, els que va negar també l'accés als serveis públics i, fins i tot, els va prohibir poder renovar el carnet d'identitat i el passaport. (Veure informe d'Human Rights Watch)

Pel que fa al tema de la sobirania de Veneçuela, Chávez va ser molt bel·ligerant amb els nord-americans però molt submís amb als cubans, russos, xinesos i iranians. Oficials cubans donen ordres a l'exèrcit veneçolà. Les companyies petrolieres xineses treballen amb un marge de benefici més elevat que qualsevol de les empreses occidentals.

Una altra dels mites de la revolució bolivariana és que era pacífica, però permet campar impunement a grups armats il·legals com els Tupamaros, La Piedrita i les FBLN i, fins i tot, a Hamàs. Chávez va autoritzar als russos a montar a Veneçuela una empresa ensambladora de fusells Kalashnikov. Mentre criticava l'imperialisme ianqui, fornia d'armes a les FARC colombianes, esdevingudes una organització de delinqüents dedicada al narcotràfic.

Per tot plegat: "Hasta nunca, comandante"

-----------------------------------------------
Part de les dades d'aquest article les he extret del blog del professor veneçolà Juan Francisco de León.