Chávez mai ha estat un demòcrata. Va començar el 1992 amb un fallit intent de cop d'estat i va seguir fent tot el possible per desestabilitzar la democràcia veneçolana, corrupta però democràcia. I quan va aconseguir el poder, quan va tenir la majoria necessària, va procedir a governar com ho fan tots els dictadors: per sobre de les lleis -fins i tot per sobre de les seves pròpies lleis- cada vegada que li va convenir. I és que els antidemòcrates confonen sempre de manera interessada majoria amb democràcia. No volen entendre que la majoria només et dóna el govern, però no el poder de fer el que vulguis.
I fer el que volia és el que ha fet sempre Hugo Chávez. Dins del partit, escollia a dit els candidats a l'Assemblea Nacional i als governs municipals i estatals. El 2007, quan l'oposició va guanyar un referèndum que hauria permès canviar la Constitució, Chávez va ignorar el resultat i va canviar els articles que l'haurien permès la reelecció indefinida. Va manipular les circumscripcions electorals, de cara a les eleccions a l'Assemblea del 2010, per assegurar-se que l'oposició no aconseguís més d'un terç dels escons, tot i haver obtingut més de la meitat dels vots.
Els 14 anys de chavisme han estat 14 anys d'una falta total de respecte per l'imperi de la llei. Catorze anys que han contribuit a la creació d'un clima d'impunitat a Veneçuela. Només una dada: l'índex d'homicidis s'ha triplicat en tots aquests anys, passant del 22% al 74%, però no així el nombre de condemnes que amb prou feines han arribat a l'11% dels delictes comesos.
En 14 anys, Chávez ha construït menys habitatge públic que cap altre president anterior en mandats de cinc anys. Els hospitals no tenen recursos i quan hi has d'ingressar d'emergència has de portar de tot, des de medicines, a cotó fluix, màscares o guants quirúrgics. En els ambulatoris de barri amb prou feines hi ha material sanitari i els metges cubans "exportats" propagandísticament pels Castro solen estar poc preparats. Com a Cuba.
Tot i que una de les banderes de Chávez per arribar al poder va ser la lluita contra la corrupció, la veritat és que ara supera tots els rècords. Milers de milions de dòlars han desaparegut de les arques públiques i l'única reacció de Chaves va ser atacar els mitjans de comunicació que van revelar-ho. Els únics polítics acusats de corrupció han estat els de l'oposició i la majoria d'ells sota càrrecs falsos. Per exemple, Leopoldo López, a qui es va impedir participar a les eleccions per una inhabilitació que havia estat revocada per la Cort Interamericana de Drets Humans.
Des del punt de vista econòmic, el chavisme ha estat una ruina. Quan va arribar al poder, el preu del petroli era de 9,30 dòlars el barril, mentre que al 2008 assolia els 126,33. Amb tot aquest diner hauria pogut fer moltes coses profitoses, però les va invertir sobre tot en la compra de vots i armes i en ajudar -regalant o venent per sota de cost el petroli nacional- als seus col·legues cubans, bolivians o nicaragüencs. D'acord amb el Banc Central de Veneçuela, uns 22.500 milions de dòlars haurien estat transferits a comptes a l'estranger pel govern de Chávez des del 2004 i d'aquests prop de 12.000 milions no se sap on paren. La seva fortuna personal s'estima en uns 2.000 milions de dòlars, similar a la dels germans Castro.
En contrast, el 10,7% dels veneçolans està en condicions de pobresa extrema. I el desenvolupament econòmic s'ha traduit en un creixement de la renda molt inferior a la dels països més capitalistes del seu entorn.
La renda real per càpita només ha augmentat dels 1.809 bolívars el 1998 als 2.024 el 2012. És a dir, el nivell de vida dels veneçolans només ha millorat un 11% durant el mandat chavista, a un ritme mitjà del 0,8% anual, molt per sota de Xile (2,8%), Colòmbia (2,2 %) o el Perú (3,6%), tot i tenir el recurs natural del petroli."La creciente estatalización de la economía venezolana, fuertemente dependiente de la producción de petróleo, ha dado como resultado un crecimiento real del PIB -ajustado a precios de 1999- muy inferior al de otros países vecinos más propensos al capitalismo y al libre mercado, tales como Chile, Colombia o Perú. Así, desde 1999, año en el que Chávez llegó al poder, el PIB real de Venezuela apenas ha crecido en 20 puntos porcentuales, frente a los 45 de Colombia, los 52 de Chile o los casi 70 de Perú. Es decir, su ritmo de crecimiento durante este período ha sido un 50% inferior al de sus vecinos más capitalistas."
Durant el regnat de Chávez s'han tancat més de 30 emissores de ràdio i televisió per criticar el seu govern, s'ha negat als diaris l'accés a les divises per comprar paper d'impressió -els ciutadans normals no poden accedir a la moneda estrangera-, i s'ha empresonat molta gent sense judici i per delictes d'opinió. Va acomiadar desenes de milers d'empleats públics per haver firmat una petició per a un referèndum revocatori, els que va negar també l'accés als serveis públics i, fins i tot, els va prohibir poder renovar el carnet d'identitat i el passaport. (Veure informe d'Human Rights Watch)
Pel que fa al tema de la sobirania de Veneçuela, Chávez va ser molt bel·ligerant amb els nord-americans però molt submís amb als cubans, russos, xinesos i iranians. Oficials cubans donen ordres a l'exèrcit veneçolà. Les companyies petrolieres xineses treballen amb un marge de benefici més elevat que qualsevol de les empreses occidentals.
Una altra dels mites de la revolució bolivariana és que era pacífica, però permet campar impunement a grups armats il·legals com els Tupamaros, La Piedrita i les FBLN i, fins i tot, a Hamàs. Chávez va autoritzar als russos a montar a Veneçuela una empresa ensambladora de fusells Kalashnikov. Mentre criticava l'imperialisme ianqui, fornia d'armes a les FARC colombianes, esdevingudes una organització de delinqüents dedicada al narcotràfic.
Per tot plegat: "Hasta nunca, comandante"
-----------------------------------------------
Part de les dades d'aquest article les he extret del blog del professor veneçolà Juan Francisco de León.
