Salconduïts emocionals

La mayoría de las personas no tienen las ideas que tienen porque realmente hayan dedicado mucho tiempo a meditar sobre ellas. A la mayoría de las ideas, la mayoría de la gente llega por casualidad: crees en esto o aquello por influencia de tu entorno. Porque es lo que ha creído siempre tu familia o todo lo contrario, porque justo a tu familia quieres llevarle la contraria. Porque te ha convencido tu novio. O tu mejor amiga. O el vecino que te encuentras cada día en la cola del pan. Se “cae” en muchas ideologías tan azarosamente como se nace de una u otra raza. Y eso es así en plena democracia en muchos países, con los mayores niveles de educación e información que la Humanidad ha conocido jamás, es decir, eso es así en sociedades enteras donde la gente es perfectamente libre de formar un criterio propio (a poco que ponga interés en ello). ¿Por qué? Porque para mucha gente, insisto, las ideas no son ideas sino salvoconductos emocionales. Vínculos con otras personas que piensan lo mismo. Lazos con la tribu. ¿Cuántos no son progres o budistas como otros son del Real Madrid o del Barça?

Antes de que empiecen a caer chuzos de punta: con esto no pretendo proclamar que todas las ideologías son banales. Ni mucho menos. Lo que me parece banal es la aproximación que a ellas hacen muchas, muchísimas personas. Suele haber una inquietante proporcionalidad entre la estridencia de un punto de vista y su superficialidad. Lo más radical tiende a ser, en la práctica, lo más efímero y epidérmico. / ANNA GRAU

En nom d'Al·là

XIÏTES LINXATS PER SUNNITES A EGIPTE 

Quatre xiïtes van ser linxats per una massa enfurismada el passat 23 de juny a la localitat d'Abou Moussallam, a uns trenta kilòmetres al sud del Caire. La seva culpa? Ser xiïtes en un país de majoria sunnita. El vídeo mostra l'assassinat d'una de les víctimes.

Som xarnegos

"Reina del Maresme és el títol que han posat a la cançó que han creat uns músics de Mataró en homenatge a la ciutat i al col·lectiu rumbero. La peça de Johnny Salazar, Ivó Oller, Petete Malla i Joan López, ha sigut interpretada en directe pel combo Mataró Rumba All Stars. A més dels autors, també hi han col·laborat varis artistes paios i gitanos vinculats a la ciutat com: Yumitus de la Payoya, Rafalito Salazar, Nil Villà, Josep Valldeneu, Susy Ferrer, Georgina Blanch, Ferran Aguiló i Marc Grasas. La cançó s'ha enregistrat casolanament i s'ha mesclat i masteritzat a La Casa Murada per Jesus Rovira (Lax'n'busto)"


De petxines i clavells 
ginesta i escuma blanca 
es vesteix la noia que 
riera amunt es passejava

Ella sempre somrient 
nens que juguen a la platja 
tothom gira el cap quan passa 
ai d'amors doncs no n'hi falten

Sota palmeres 
a l'ombra d'un sol tropical 
mar i muntanya no s'en poden aguantar

MATARÓ SEMPRE ET SOMRIU 
MATARÓ MEDITERRANIA 
REINA DEL MARESME

Reina és ella del carrer 
i a tothom fa bona cara 
si ets d'aquí o de l'estranger 
si et somriu et sents com a casa

Rumba, havaneres 
sardanes i gegants 
paios i gitanos 
que aquí som com germans

MATARÓ SEMPRE ET SOMRIU 
MATARÓ MEDITERRANIA 
REINA DEL MARESME

Son pare era pescador 
i la mare "oberlockava" 
però a la noia li agrada la festa, les santes i serenates! 
Que guapa estàs!

MATARÓ SEMPRE ET SOMRIU 
MATARÓ MEDITERRANIA 
REINA DEL MARESME

(inspiracions)

Vine, Vine a Mataró

Explotació infantil 2

Una activista propalestina horroritzada per la seva barbarbàrie

Explotació infantil

ADDENDA.- I ara el vídeo: CAMPAMENTS DE VACANCES AMB HAMAS

El farol de Monago

Algo ocurre en Extremadura, la región que tras terminar 2012 con el menor déficit público de todas las autonomías (un 0,97% de su PIB, partiendo del 4,7 propio de 2011), aún tiene margen para bajar este año su tramo del IRPF. Una de las razones por las que puede sacar tanto músculo en plena crisis radica en que es la comunidad que más ingresos recibe de la Administración central, una vez descontado lo que aporta.

Més enllà de les dades

Les metadades són informació que es genera en utilitzar la tecnologia digital. Ara están de rabiosa actualitat arran les revelacions del programa de vigilància secreta de la NSA.

Les metadates, que entre altres coses inclouen la data i l'hora en què es va trucar a algú o la ubicació des de la qual es va accedir per última vegada al correu electrònic, generalment no contenen dades personals o de contingut específic, sinó informació transaccional sobre l'usuari, el dispositiu i les activitats que tenen lloc.

A través, però, d'aquesta metainformació es pot arribar a saber moltes coses de molta gent. Sesne anar més lluny, així es va descobrir la relació secreta que mantenia el general Petraeus amb Paula Broadwell, com s'explica en la gràfica següent del Guardian.

Mandela i Israel

Per una escola trilingüe

Mas estronca la fantasia independentista dels catalanets

El president de Catalunya, el reiet Artur Mas, no ha trigat ni nou mesos en fer el camí de Damasc, després que la manifestació de l'onze de setembre del 2012 se li pugés al cap i el portés, embriac, a prendre el camí de l'esquerra, de l'Esquerra Republicana vull dir. Com que per aquest camí les coses li van molt malament, Mas ha presentat un Pla de Govern per retornar CiU a la centralitat perduda i poder seguir manant fins a final de temporada sense haver de pagar nous peatges electorals. Les mesures anunciades, però, han decebut tots aquells catalanets als que havia seduït amb dolls de xerrameca independentista i piruletes estelades. Artur Mas ha estroncat, com en un "coitus interruptus", la fantasia independentista que mantenia amb tant de sobiranista de socarrel o d'oportunitat. Aquí teniu un grapat d'opinions desesperades extretes d'internet dels que se senten traïts per Mas.

"Em sento un altre cop traït. El meu President ha donat aire a qui ens està asfixiant. Si no es veu amb cor, amb forces de tirar endavant, s'ha d'apartar. Ell no pot portar-nos a Itaca perquè no vol arribar a Itaca o té por d'arribar a Itaca. Sembla que els poders fàctics, ja comencen a fer pressió i es nota en el sue to."

"Fins ara anava per molt bon camí. Avui s'ha desinflat finalment. Ha sigut tot un miratge. L'obra de sempre de "La puta i la Ramoneta". Avui en Mas ha fet de Duran. Demà dirà que no, que "se'l va malinterpretar", que la consulta és innegociable, quan tothom sap que no ens la deixaran fer, i si la fem no serà vinculant, perquè ell mateix ja ha dit que continuarà governant. I segueix, i segueix... I així ja han passat 9 mesos des de la diada. Quina enganyifa !"

"Aixo de mica en mica es va desinflant, ja nomes falta que els de iniciativa tambe començin a posar pegas i ja tindrem cuasi tots els partits fem marxa enrrera."

"Decepcionant: si això no és una marxa enrere no sé què ho serà. El president no contempla un horitzó d'independència. Ni tan sols garanteix que es faci cap consulta, i tanca la porta a qualsevol altra opció. Ens condemna a l'infern espanyol pels segles dels segles. Realment no es podia confiar en CiU."

"Al final para cuando es el butifarrendum????"

"Només m'ho sembla a mi, o s'ha abaixat els pantalons fins als turmells? Perquè a mi l'impressió que m'ha donat es, farem una consulteta de pa sucat amb oli perque entri ERC al Govern i fer-los creure que es possible la Independencia, a veure si així recupero vots i puc seguir a la poltrona més temps."

"tinu.)amb els ulls humits..,vayem ya quin será el futur próxim,ni consulta,ni referendum ni declaració de cap mena..,¡¡¡¡ Sr.President...,axó es com una puntade de peu als ....pericols...!!!Estem decebuts..,¿ Qué ha pasat President...?Vosté tambe predica ya ..,el qui día passe any empeny?.."

"El Casal obra la seva paradeta de tarde desde Morolandina amb crespons negres....,avui toquen a campanades de mort....,hem pasat d'alegrías a tristors...,la tertulieta només fará un comentari,aquest.No tenim humor ni ganes de fer tertulia.Farem la partideta amb cares llargas i

"És a dir, res de res, al final es farà una consulta popular de costellada on només aniran tots els indepes y oferiran un entrepà pq la gent voti. Sortirà un 95% a favor del si, amb una participacio de merda. No s'ha de ser gaire intel.ligent per adonar-se que tot això acabarà en res... apa de res.."

Obama, una còpia hipòcrita de Bush

GEORGE W. OBAMA

La major part dels nombrosos escàndols que li han esclatat a l'administració Obama ho són més perquè demostren la hipocresia del president nord-americà que pels fets que denuncien. La major part d'aquests escàndols ho són perquè Obama, que va arribar a la Casa Blanca gràcies a una crítica ferotge de l'administració Bush, ha acabat fent el mateix que denunciava.

Aquesta constatació diu dues coses d'Obama. La primera, la seva gran hipocresia. I la segona, el seu gran pragmatisme. La primera, és mereixedora de menyspreu. La segona, és digna de reconeixement. Els dos gran diaris nord-americans ho deixen palès. Pel New York Times “ja no es pot confiar" en Obama. Pel Washington Post, Obama s'assembla a Bush "pel que fa a l'antiterrorisme".

L'any 2007, Obama prometia aixó:

"L'actual administració [Bush] planteja una falsa opció entre les llibertats que estimem i la seguretat que necessitem. Jo donaré a les nostres agències d'intel·ligència i de seguretat les eines que necessiten per vigilar i eliminar els terroristes sense vulnerar la nostra Constitució i la nostra llibertat. Això significa la fi de les escoltes telefònique il·legals de ciutadans americans, la fi de la carta blanca per expiar ciutadans americans que no són sospitosos de cap crim. La fi de la vigilància dels ciutadans que no fan res més que protestar contra una guerra dolenta. La fi de la ignorància de la llei quan aquesta resulta incòmoda".

De com Erdogan utilitza el Photoshop

 
Les protestes continuen a Turquia i la brutalitat policial també. En aquesta escalada violenta, la policia turca ha començat a detenir els que fan servir Twitter per anunciar protestes, mentre que Erdogan recórre a Photoshop per augmentar el nombre de participants en les contra-manifestacions convocades pel seu govern.

Dos móns en una imatge

Jueves                                                                  Musulmanes

Endolladora professional

Antònia Muñoz, alcaldessa de Manilva (Màlaga) per IU, està denunciada des del 2011 per haver col·locat a dit ​​a 79 persones entre familiars i polítics, xifra que podria arribar a 200 segons la investigació judicial. Pel que sembla, la seva filla no s'havia presentat mai al seu lloc de treball.

La revolta turca ja té icona: la noia de vermell

L'art de la prestidigitació fiscal a Catalunya

...¿cómo se mide la diferencia entre lo que pagamos y recibimos del Estado? El informe de la Generalitat (*) (pág. 28) cifra en 50.093 millones de euros la recaudación que el Estado obtuvo en Cataluña en 2010, y desglosa esta cifra en figuras impositivas (IRPF, IVA, Sociedades, etc.) o conceptos (cotizaciones a la Seguridad Social) fácilmente reconocibles y a los que de forma directa o indirecta, y en menor o mayor medida, todos hemos contribuido. Por otra parte, el informe de referencia (pág. 50) cifra en 49.319 millones de euros el valor de los servicios prestados por el Estado en Cataluña, entre los que se encuentran pensiones, infraestructuras, inversiones de entes públicos como ADIF, Aena y Puertos del Estado, defensa, intereses de la deuda, transferencias del sistema de financiación autonómica, etc. Todas ellas partidas conocidas y vinculadas de forma unívoca a epígrafes de los Presupuestos del Estado.

Estas dos cifras, procedentes de las estadísticas oficiales, son las que miden la incidencia en Cataluña de la actuación fiscal del Estado en 2010. Y su diferencia es el saldo fiscal catalán: en 2010 el Estado ingresó en Cataluña 774 millones de euros más que el valor de los bienes y servicios que prestó a esta comunidad (774= 50.093 -49.319). Este es el saldo fiscal catalán de 2010 que sale de los datos estadísticos: 774 millones de euros; un 0,4% del PIB catalán. Ésta es la realidad fiscal.

Por razones difíciles de comprender, el informe no calcula este saldo. En su lugar, introduce (pág. 52) un críptico cambio: de los 50.093 millones de ingresos considerados más arriba pasa a 60.577 millones, que denomina “Ingresos detraídos de Cataluña” en 2010. Es decir, añade 10.484 millones a los ingresos reales. Con este cambio, el saldo fiscal pasa de los 774 millones anteriores a los 11.258 millones (11.258= 60.093-49.319) que la Generalitat denomina saldo fiscal “con presupuesto equilibrado”. Este es el único saldo del que habla el informe. Un saldo que surge de una manipulación —la adición de 10.418 millones a los ingresos— que el ciudadano no entiende y que debe ser explicada.

El Gobierno catalán debe decirle al ciudadano en qué delegación de la Agencia Tributaria, o en qué oficina del Estado especialmente habilitada para ello, ingresó en 2010 su cuota parte de los 10.484 millones añadidos. Y como no se lo va a poder decir, porque tal ingreso no existió, deberemos convenir que la etiqueta "Ingresos detraídos de Cataluña" que el informe utiliza es estrictamente falsa.

Ante esta tesitura, el Gobierno catalán probablemente haría ver al ciudadano (pág. 9) que, aunque no un pago efectivo al Estado, los 10.484 millones añadidos sí constituyen una deuda que los catalanes adquirimos en 2010 para, junto con las demás comunidades, hacer frente al déficit del Estado en ese año. Pero si esto es así, el Gobierno catalán debe decirle al ciudadano en qué partida concreta del Presupuesto liquidado de 2010 de la Generalitat de Catalunya se encuentra el apunte que certifica esta variación de la deuda. Una vez más, no se lo va a poder decir porque tal endeudamiento simplemente no existe.

(*) “Resultats de la balança fiscal de Catalunya amb el sector públic central any 2010”.

ANTONI ZABALZA, catedràtic d'Anàlisi Econòmica de la Universitat de València, va ser secretari d'Estat d'Hisenda entre 1991 i 1993 en el govern de Felipe González.

La primera àrab arriba a Turquia

La primavera àrab ha arribat també a Turquia. Sembla una paradoxa, perquè el seu president, Recep Tayyip Erdogan, apareixia com el gran beneficiari de les revoltes àrabs, ja que Turquia era percebuda, front a l'islamisme-leninisme d'Al-Qaida, com l'encarnació d'un model "demòcrata musulmà" d'èxit . Però no ha estat així.

El model "demòcrata-musulmà" de Turquia, que tantes esperances havia creat, no ha esdevingut l'equivalent islàmic de la democràcia-cristiana europea. Erdogan, nostàlgic de l'imperi Otomà, vol islamitzar tota la societat turca i recuperar la influència econòmica, política i militar a la regió. Ha utilitzat la democràcia per arribar al poder. I ara utilitza el poder per acabar amb la democràcia, o almenys per limitar-la als afins.

És per això que, amb tres anys de retard, la primavera àrab ha acabat arribant també a Turquia. Una primavera laica i favorable a la modernitat, que s'oposa a la imposició religiosa i a les limitacions de les llibertats polítiques i personals. Una primavera tardana que, paradoxalment també, podria tornar a brotar en aquells llocs, com Egipte o Tunísia, on l'islamisme al poder està erosionant dia a dia les llibertats democràtiques conquerides.