L'assassinat de Voltaire al cor de París hauria de significar a Europa un contundent abans i després davant l'amenaça totalitària islamista. Els milions de francesos que han sortit al carrer en defensa de la civilització i la presència en aquesta gran manifestació de París de caps d'estat i de govern dels països europeus i de més enllà, entre ells de l'israelià Netanyahu i del palestí Abbas, semblen marcar un canvi d'actitud respecte a la naturalesa de l'amenaça.
Una amenaça, però, de la qual els grups jihadistes -els quals cal combatre sense contemplacions- són tan sols la punta de llança violenta d'un moviment més ampli que pretén si no islamitzar les societats europees almenys legalitzar la xaria a determinades zones geogràfiques o per a determinats col·lectius o comunitats musulmanes. Emparats en el relativisme moral instal·lat des de fa anys en les societats occidentals, basat en determinades idees comunitaristes i multiculturals, el braç secular del renaixement islàmic treballa no en una concepció privada de la religió sinó en la seva imposició jurídica, política i social. Aquest braç 'civil' de l'Islam, que pot ser sincer o no en la condemna de la violència jihadista, és l'autèntic problema de fons al qual ens enfrontem.
L'Islam no és una religió més. L'Islam és, sobretot, un model polític de societat que rebutja la separació entre religió i estat i que no concep la praxi religiosa com un acte privat. Mentre l'Islam no reformi aquests aspectes, no serà soluble en les democràcies occidentals i seguirà sent una font de tensió i conflicte. Durant dècades, la majoria d'immigrants musulmans a Europa van acceptar pragmàticament i sense més problemes viure privadament la seva religió, de la mateixa manera que ho fan els catòlics o els jueus. Però això va començar a canviar a partir de 1979 quan triomfa la revolució islàmica de Khomeini a l'Iran i amb ella els intents posteriors d'exportar-la a tots els països on hi hagués musulmans. Exportació del xiisme que va alarmar als règims sunnites i que els va impulsar a combatre-ho i contrarestar-ho per tots els mitjans, entre ells invertint milions de petrodòlars en la construcció de mesquites a Europa i en imams de la seva plena confiança i obediència que portessin l'aigua de les prèdiques al seu molí. D'aquesta manera es va expandir la visió rigorista de l'Islam i es va reintroduir el control social dels musulmans a la immigració. Una situació que no només perdura sinó que ha anat en augment, com ha denunciat l'alcalde musulmà de Rotterdam:"És incomprensible que puguin tornar-se en contra de la llibertat... Però si no us agrada la llibertat, per l'amor de Déu feu les maletes i marxeu".
Aquest renéixement islàmic a Europa, sumat a la crisi i a la globalització, ha acabat per donar ales a nous partits alternatius d'encuny nacionalpopulista. La incapacitat de la dreta conservadora clàssica i de l'esquerra socialdemòcrata tradicional, encotillades en la complaença i la correcció política, els ha obert les portes del poder. Barrar-los el pas és ara la seva missió històrica. I per això, el primer que han de fer és trencar el cercle que retroalimenta l'islamisme radical i al nacionalpopulisme, capitalitzant decididament i sense titubejos la mobilització més gran de la història de França. I ho han de fer per moltes raons, però sobretot perquè si no ho fan ells ho farà el nacionalpopulisme, que ja ha començat a destapar les ampolles de xampany.
