Europa va llançar el feixisme i el nazisme al femer de la història el 1945 després de sis anys de guerra brutal, i va fer el mateix amb el comunisme amb la caiguda del Mur de Berlín el 9 de novembre de 1989, després de més de 40 anys d'una llarga i paralitzant guerra freda. Ahir, Grècia va decidir fer marxa enrere i recuperar d'aquest abocador al comunisme i al nazisme, ara anomenats pomposament Coalició d'Esquerra Radical i Alba Daurada, que han obtingut respectivament el primer i tercer lloc en nombre de vots.
Davant d'aquest resultat, molts parlen avui de respectar la democràcia, i tenen raó, especialment perquè els vencedors d'aquestes eleccions són els primers que no semblen molt disposats a fer-ho. Els uns perquè volen fer el mateix que Hitler el 1933 i els altres perquè el seu objectiu final és la demolició de la democràcia liberal, que abans anomenaven burgesa, per substituir-la per la democràcia absoluta, que és la gran parida intel·lectual de l'esquerra radical per fer presentable el que era la dictadura del proletariat o democràcia popular.
Per a aquesta 'nova' esquerra radical, el seu model més proper és l'anomenada revolució bolivariana d'Hugo Chávez, que es va iniciar el 1998 sota l'etiqueta de socialisme del segle XXI i que ha conduït a Veneçuela al desproveïment, la carestia, la corrupció institucionalitzada, la delinqüència desbocada, la violència política, la inseguretat jurídica i la retallada de drets i llibertats individuals que han convertit l'Estat de Dret en una caricatura.
Avui, davant la victòria electoral a Grècia d'aquesta esquerra del 'segle XXI', la gran pregunta és: ¿s'atrevirà Syriza a seguir el camí de Veneçuela o incomplirà el seu programa electoral? No ho sabem. Però el que si sabem és que d'aplicar-lo provocaria la fallida total del país, enfonsant als grecs en una situació molt pitjor a la soferta fins ara. Per tant, el més intel·ligent per a ells seria governar i negociar amb pragmatisme, nedant i guardant la roba sense que sembli que han traït el seu electorat, encara que per a alguns la traïció ideològica de Syriza és inevitable.
Vist des de la perspectiva espanyola, el millor seria que Syriza complís la seva paraula i apliqués, amb celeritat i decisió, el seu programa electoral perquè les conseqüències desastroses del mateix servirien de vacuna electoral davant el frontpopulisme de Podem, els cosins germans de Syriza.
Des d'una perspectiva europeista, la victòria de Syriza, es mantingui fidel o no els seus principis, és una mala notícia sense pal·liatius. L'europeisme de l'esquerra radical no té res a veure amb l'europeisme dels pares fundadors de l'Europa comunitària i el seu 'sobiranisme' no és una cosa molt diferent al nacionalisme. Governi o no amb pragmatisme, es mantingui o no a l'euro, Grècia no estarà per la culminació de la unitat d'una Europa que considera dels 'mercaders', sumant-se així al cada vegada més ple calaix de sastre de l'euroescepticisme. No és estrany, doncs, que Le Pen hagi felicitat tan efusivament Tsipras. Igual que Putin, que ha rebut ja el suport del nou primer ministre grec a l'anunciar la seva oposició a noves sancions contra Rússia. I és que l'escombraria ideològica sent la seva afinitat tot just reciclada del femer de la història.
