Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

divendres, 23 de gener de 2015

Nacionalisme, immigració, BCE... la fi d'Europa?

El BCE ha aprovat un pla de compra de bons sobirans durant un any i mig per 1,08 bilions d'euros. Amb aquest pla, el BCE i la UE entren de ple en el que s'ha anomenat la 'flexibilització quantitativa, que no és altra cosa que crear diners del no-res en el compte del banc central mitjançant una anotació per ordinador. El diner així creat s'usarà per comprar deute públic, com els bons sobirans, en un intent d'augmentar la demanda dels mateixos i de forçar a la baixa la pressió sobre els tipus d'interès, especialment dels venciments a llarg termini, així com per combatre el risc de deflació. D'aquesta manera, i amb independència de l'opinió que ens mereixi aquesta política monetària, la UE i el BCE segueixen el camí dels EUA i la Reserva Federal (FED). Però amb una diferència significativa que ha passat desapercebuda: el Banc Central Europeu imprimirà els diners però, a diferència de la FED, el 80% de la compra dels bons la realitzaran els bancs centrals de cada país de l'eurozona, que només podran comprar deute del seu propi govern.

Aquesta diferència no és una mera qüestió tècnica, és l'evidència que la naturalesa de la crisi europea no és tant una crisi econòmica com una crisi política i moral derivada del predomini dels interessos nacionals sobre els interessos generals. Com apunta George Friedman:
Els països europeus no volen cobrir els dèficits dels altres, ja sigui directament o mitjançant l'exposició del banc central a les pèrdues, una mesura que faria a tots els membres responsables. En particular, Berlín no vol estar en una posició en la qual una sèrie d'impagaments pugui paralitzar Europa en el seu conjunt i, per tant, paralitzar a Alemanya. Per això, el país s'ha resistit a la flexibilització quantitativa, fins i tot a costa de depressions al sud d'Europa, recessions en altres llocs i contraccions en la demanda de productes alemanys tot i que impulsaven el creixement de l'economia alemanya a la baixa . Berlín prefereix aquests resultats a assumir el risc de convertir-se en responsable dels incompliments d'altres països. La principal negociació va tenir lloc entre el president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, i la cancellera alemanya, Angela Merkel. Draghi es va adonar que si la flexibilització quantitativa no es feia, l'economia d'Europa podria enfonsar-se. Tot que Merkel és sobretot la responsable del destí d'Alemanya, no de la d'Europa, sap també que necessita una zona de lliure comerç viable a Europa perquè Alemanya exporta més del 50 per cent del seu producte interior brut. El país no pot suportar perdre el lliure accés als mercats a causa de l'enfonsament de la demanda d'Europa, però no finançarà el deute d'Europa. Els dos líders van arribar al compromís d'acceptar que el banc central imprimeixi els diners però que siguin els bancs centrals nacionals els que comprin deute.


Aquesta fórmula plasma la impotència del projecte europeu. La unió va funcionar mentre va funcionar la prosperitat, mentre els fons comunitaris fluïen a discreció, però ha deixat de fer-ho quan hem deixat de lligar els gossos amb llonganisses i s'ha imposat el campi qui pugui. Tan fràgil era el projecte europeu que s'està enfonsant en la primera gran crisi que ha hagut d'afrontar, igual que el Titanic es va enfonsar en el seu primer viatge. Europa segueix sent un continent, però no una idea. I molt menys un destí comú.

Reprendre ara mateix el rumb cap a una major unitat europea sembla molt difícil per no dir impossible. El renaixement del nacionalisme en gairebé tots els països europeus mina la base electoral dels partidaris de més Europa i ens condueix a una major desunió. No estem d'acord en com respondre a Rússia a Ucraïna. No estem d'acord en com respondre al terrorisme islamista. No estem d'acord en com integrar la immigració més enllà de la multiculturalitat. Però sobretot no estem d'acord sobre el futur d'Europa. ¿S'ha acabat el somni europeu? Ara mateix em conformaria amb no despertar en el passat.