Per què estic a favor de 'matrimoni gai' però en contra de la sentència del Suprem dels EUA

Sóc dels que creuen que el matrimoni, la sexualitat o les opcions de vida personal, sempre que es realitzin per voluntat pròpia, per lliure consentiment i no perjudiquin terceres persones, no haurien de ser objecte de regulació, privilegis o repressions per part de les lleis o les constitucions dels estats. Que tothom s'aparelli com vulgui i amb quants vulgui, del mateix sexe o no, ja siguin del regne animal, vegetal o mineral. Sense aquesta llibertat la igualtat és sempre una ficció.Si aquestes relacions es volen formalitzar en funció dels fills o del patrimoni, amb un contracte civil n'hi ha prou i de sobra.

L'Estat, opino, s'hauria d'abstenir de casar i descansar i de perdre temps i diners del contribuent en cerimònies innecessàries, imitacions de cerimònies religioses que, qui vulgui, pot celebrar fàcilment amb gran alegria de capellans, imams o rabins. I si no s'és religiós es tenen moltes altres opcions més atractives per celebrar-ho que una sala municipal.

És per aquesta raó, i per raons bàsiques de funcionament d'un estat de Dret, que estic en contra de la sentència del Tribunal Suprem dels EUA sobre el matrimoni gai. Pot semblar paradoxal i fins contradictori amb el que s'afirma en els paràgrafs anteriors, però no ho és. Podria explicar-ho amb les meves pròpies paraules, però no serien millors que les utilitzades pel president del Tribunal Suprem americà, John Roberts, que va votar-hi en contra:

[La Sentència] És un acte de voluntat, no de justícia. Aquest Tribunal no és un legislatiu. Si el matrimoni homo és una bona idea, o no, és un assumpte que no ens concerneix. Sota la Constitució, els jutges tenen el poder d'establir el que diu la llei; no el que hauria de dir. Qui ens creiem que som?

Si el president Obama o el Congrés dels Estats Units creuen que s'ha de legalitzar el matrimoni homosexual que legislin al respecte, si en saben i poden. El poder per fer lleis, en un o altre sentit, correspon al poder legislatiu i no al judicial en qualsevol país on la democràcia sigui alguna cosa més que pura aritmètica votacional. Així, la sentència del Suprem el que ha fet és il·legalitzar els referèndums que, sobre la base del "dret a decidir" dels Estats, no havien declarat legal el matrimoni homosexual. D'aquesta manera la sentència no sols esdevé un sucedani sinó un embolic legislatiu, com apunta el mateix Roberts en el seu vot particular:

Tot i que la majoria (del Tribunal) insereix aleatòriament l'adjectiu "dos" en diversos llocs, no ofereix cap raó en absolut de per què s'ha de preservar l'element dues-persones, mentre que no cal fer-ho amb l'element home-dona. Sens dubte, des del punt de vista de la història i la tradició, el salt de diferent-sexe a mateix-sexe és molt més gran que el de dos-persones a poligàmia, que té profundes arrels en algunes cultures del món. Si el vot majoritari vol donar el salt més gran, és difícil veure com pot dir que no al salt més curt. Resulta sorprenent quant del raonament de la majoria podria aplicar-se amb la mateixa força a un dret fonamental a la poligàmia.

De la mateixa manera que l'Estat laic (que no laïcista) ha d'estar al marge de la religió, també hauria d'estar al marge de la vida privada de les persones. Si tothom es lliure de viure com vulgui despareix la discriminació i la desigualtat provocada per l'afany regulador de l'Estat. Amb un Estat fora de la vida privada, la llibertat es revelaria una vegada més com la millor condició per a la igualtat.

"Arderéis, como en el 36"

Rita Maestre, la portaveu de l'Ajuntament de Madrid i reencarnació pijoprogre de la Llibertat Guiant al Poble, va assaltar el 2011 la capella de la Complutense i, amb cor, va cridar als allí congregats: "Arderéis, como en el 36". Ara ho justifica com un acte de llibertat d'expressió. Per a ella -per a ells- boicotejar, assaltar i amenaçar és llibertat d'expressió. Aquesta és la seva democràcia.

Han arribat a les institucions de la democràcia espanyola no per respectar-les, sinó per destruir-les. Per guanyar la guerra civil que van perdre el 1936. Aquest, i no altre, és el miserable objectiu polític i ideològic que uneix tot aquest pòsit de la història que la crisi ha remogut i tret a la superfície.

Els que de bona fe s'hagin embarcat en aquesta aventura que treguin aviat els bots salvavides i abandonin el vaixell. Encara poden fer-ho amb dignitat i sense embrutar-se. No com a rates quan el vaixell s'enfonsi i hagin de fugir dient, i dient-se, 'jo no sabia' ...

La guerra civil espanyola va venir precedida per una obsessiva i reiterada crema d'esglésies i convents. En 1931, el 1934 i el 1936. D'entre totes les víctimes de la repressió republicana, unes 10.000 van ser assassinades, i moltes torturades, pel simple fet de ser religioses (gairebé 7.000 sacerdots i uns 3.000 seglars) en una persecució que si no va ser un genocidi se li sembla molt.

No obstant això, aquesta repressió republicana d'abans i durant la guerra civil no apareix a la divulgació mediàtica. No hi ha pel·lícules sobre això. La cinematografia espanyola s'ha orientat exclusivament a mostrar, del dret i del revés, la repressió franquista i la guerra civil des d'una òptica republicana. Es dirà que ja Franco es va encarregar de divulgar la versió nacional. Però el cert es que poca cosa hi va haver més enllà de l'engendre de 'Raça'. Fins i tot en això el franquisme va ser incompetent.

Amb la democràcia semblava que la televisió i el cinema posarien llum i taquígrafs al període històric que va de la segona República a la dictadura de Franco. Però no ha estat així. No hi ha hagut autocrítica, Ni transparència. Els cadàvers de l'armari republicà ningú ha volgut mostrar-los. Els destorben per al conte que ens compten. El d'una República bona, democràtica i feliç, destruïda per un home molt dolent que un dia es lleva i decideix donar un cop d'estat per emprenyar.

Insòlitament, l'any 2013 es va estrenar una pel·lícula titulada 'Un déu prohibit', que narra el moment històric en què van ser torturats i assassinats 51 membres de la Comunitat Claretiana de Barbastre (Osca). ¿Tenien notícia d'aquesta pel·lícula? Així ens va.

Fins i tot Marine Le Pen ho fa millor que Manuela Carmena

El blog de Santiago González:

Mi admirada, desde hace tantos años, María Manuela. Si a usted, arcángel de nuestra democracia, le preguntaran quien es Marine Le Pen, diría: “una fascista”. Pues bien, Marine Le Pen, que preside un partido de extrema derecha, el Frente Nacional, inició un procedimiento para expulsar a su padre, Jean-Marie Le Pen, fundador del frente. ¿Sabe usted por qué? Porque su progenitor, un animal que ya había sido juzgado por relativizar el holocausto en 1991, insistió este año en que “las cámaras de gas han sido un detalle de la historia de la guerra“. Un detalle, el cenicero de Guillermo Zapata.

Señora Carmena, a la hora de colgar este comentario no ha destituido usted al concejal Zapata, nada ha dicho de Soto y Gª Castaño, y coquetea con la idea de  encomendarle otra tarea que no sea cultura, como si sus tuits no le hicieran indigno hasta de la tarea de macero. Señora Carmena, ¿no le avergüenza que la líder de la extrema derecha francesa esté en condiciones de impartirle lecciones de decoro?

L'Estat Islàmic contra els coloms

El grup terrorista que té el poder en bona part de l'Iraq i Síria ha prohibit la cria de coloms per antiislàmica. Els homes del califa Bagdadi volen "posar fi al molt criminal acte de ferir als veïns i veïnes musulmans mostrant els genitals [dels coloms] i perdent el temps".

Segons el parer de l'Estat Islàmic, "la visió dels genitals de les aus mentre sobrevolen és ofensiu per a l'islam".

Els que trenquin el veto s'exposen a penes de flagel·lació. Segons informes citats per The Jerusalem Post, almenys tres nois han estat executats a l'est de l'Iraq per criar coloms.