Cameron no ha vetat, ha perdut

The Economist:

In my version of the English language, when one member of a club uses his veto, he blocks something from happening. Mr Cameron did not stop France, Germany and the other 15 members of the euro zone from going ahead with what they are proposing. He asked for safeguards for financial services and—as had been well trailed in advance—France and Germany said no. That's not wielding a veto, that's called losing.

Informe que detalla el que ha de fer Rajoy en els 100 primers dies

(Via)

La impossibilitat de la predicció

"The Economist" mostra la impossibilitat de la predicció econòmica i social i ho fa recuperants diversos articles publicats durant la gran depressió i que no podien estar més equivocats.

LOTS of people are currently trying very hard to figure out what's going to happen within the global economy over the next 1, 2, 5, and 10 years. It seems like the sort of thing one ought to be able to manage if one tries hard enough. It is, however, an impossible task (though some folks do have a talent for sketching out broad trends). I've been reminded of the futility of prognostication in doing a bit of research for a piece that will appear in the next print edition of The Economist. That research has taken me into our archives, to see what we were writing in 1931. It's a look back that has proven to be something of a revelation for me. I'll quote a few examples of what I found.

Our opening editorial in the first edition of 1931 was a rumination on the trials of the 1920s, in which we wish our readers a "Happy New Decade":

"We do not despair. We believe the world to be saner, both politically and economically, than ten years ago...The tasks before us are as formidable as at any time in our history. But our capacity to perform them is undiminished, if we will only use it. Our national advantages remain; the character of our people has not changed; the march of science is playing into our hands...Believing this, it is with good heart and confidence that we wish our readers a "happy new decade."

It is quite depressing to read assessments of the world economy, and the German economy especially, from the early months of 1931. Germany fell into recession a bit earlier than the rest of the Atlantic economies, as inward capital flows reversed, mostly due to investors sending money to America to bet on soaring stocks. By 1931, however, there were some signs of a levelling off of the economy's decline, and we noted in the issue of January 10th that, "It is not apparent yet whether the lowest point has already been reached, but it seems more likely that the decline will come to an end during 1931 at the latest."

Un clergue islàmic prohibeix a les dones tocar plàtans o cogombres per evitar temptacions sexuals

CAIRO: An Islamic cleric residing in Europe said that women should not be close to bananas or cucumbers, in order to avoid any “sexual thoughts.”

The unnamed sheikh, who was featured in an article on el-Senousa news, was quoted saying that if women wish to eat these food items, a third party, preferably a male related to them such as their a father or husband, should cut the items into small pieces and serve.

He said that these fruits and vegetables “resemble the male penis” and hence could arouse women or “make them think of sex.”

He also added carrots and zucchini to the list of forbidden foods for women.

Més informació, aquí.

Rosa Díez aposta per reobrir el sumari de l'11M

Llista de beneficiaris d'ajuts a l'habitatge de la Generalitat de Catalunya

LLISTAT DE NOTIFICACIÓ DE LES RESOLUCIONS D'ATORGAMENT DE PRESTACIONS PERMANENTS PER AL PAGAMENT DEL LLOGUER CORRESPONENTS A L'ANY 2010. Document íntegre en pdf, aquí.

La carta de Merkel i Sarkozy a Van Rompuy

Merkel i Sarkozy refermen el seu suport a un acord a 27, però no descarten la possibilitat d'un acord només per la zona euro.

Aposten per una governança reforçada de la zona euro, de caràcter pràcticament intergovernamental.

El Parlament europeu i els parlamanets nacionals tindran un paper, com a molt, de consultors però s'hauran de comprometre a tenir en compte les recomanacions.

Volen una regla d'or europea i que el Tribunal Europeu s'encarregi de verificar la seva transposició.

Volen que el funcionament del MES, el mecanisme intergovernamental permanent europeu per a l'estabilitat, sigui decidit per una super majoria del 85%. Renuncien a la participació privada al MES, considerant Grècia l'única excepció.

Volen reforçar les sancions i que aquestes siguin automàtiques per als estats indisciplinats.

Volen harmonitzar el mercat de treball, la fiscalitat, les polítiques de suport al creixement, la regulació del sector financer, entre altres, dins d'un "nou marc jurídic comú".

El foc que s'ha encès a la Xina

Publicat amb l'autorització de l'autor, Xavier Sala i Martín:

La semana pasada hice un twit que a algunos os pareció poco claro sobre la mala noticia que venía de China: dije que la súbita expansión monetaria en China era una mala noticia. En esta nota explicaré por qué.

Aunque los datos todavía no lo confirman, todo indica que, a día de hoy, la crisis de los países de la periferia de la Unión Europea ya ha contagiado a los del centro y ya se puede decir que la UE está en recesión. En los próximos días veremos si las autoridades europeas tienen el coraje de solucionar la crisis financiera o si el euro cae en el abismo de las monedas desaparecidas. En cualquier caso, lo que está claro es que Europa no va bien. Los últimos datos en Estados Unidos (entre los que figura creación de más de 100.000 empleos durante cinco meses consecutivos) parecen alejarlos de la temida recaída (o la crisis en forma de W) aunque las finanzas públicas americanas todavía son un caos que puede arrastrar al país al abismo y la dependencia financiera de Europa pone en peligro la posible recuperación.

En medio de toda esta incertidumbre económica, la semana pasada China dio a conocer dos datos interesantes que pasaron más o menos desapercibidos. Primero, se dio a conocer que el Banco Central de China abandonaba la política monetaria restrictiva de lucha contra la inflación y las burbujas inmobiliarias por una política expansiva. No se dieron explicaciones pero la lectura que muchos hicimos de ese cambio era que el Banco Central debía estar viendo algo muy feo en China, algo contra lo que se debía luchar urgentemente. No habían pasado ni 24 horas cuando apareció la segunda noticia: el PMI de China caía por debajo del 50% por primera vez desde Enero de 2009 (ver gráfico). El PMI es una encuesta a empresarios donde se les pregunta si las compras a su empresa han subido o han bajado. Estar por debajo de 50% significa que los directivos de empresas piensan que las cosas en China están empeorando. 

¿Qué está pasando? Retrocedamos tres años: cuando empezó la crisis financiera en Estados Unidos, las autoridades chinas pensaron que se avecinaba una crisis mundial. Ahí, claramente, la clavaron. Dado que su crecimiento se basaba en la exportación, pensaron que una crisis generalizada perjudicaría su economía y, por lo tanto, pondría en peligro su modelo de crecimiento. En consecuencia, decidieron substituir la demanda exterior por un plan de expansión fiscal y puso en marcha lo que seguramente ha sido el mayor aumento del gasto público de la historia del planeta tierra. Se invirtió en infraestructuras en las zonas más pobres del país, se hicieron trenes de alta velocidad, carreteras que no iban a ninguna parte, puertos y aeropuertos, todo financiado por los bancos públicos propiedad del gobierno central. La inversión llego a ser del 49% del PIB (para que se hagan ustedes una idea, en un país normal, la inversión suele rondar el 20%). 

Pues bien, los efectos de todo ese gasto masivo están llegando a su fin, lo que está llevando al paro a todo un tsunami de trabajadores de la construcción, un tsunami que está causando un malestar social cada día más amplio y cada vez más visible y menos disimulable. Al mismo tiempo, los créditos concedidos por bancos públicos para financiar todas esas infraestructuras les están ahogando y el país entero corre el riesgo de tener un sistema bancario lleno de zombies. El problema es que, como casi siempre, las inversiones públicas se realizan con criterios políticos y no económicos o de rentabilidad por lo, lamentablemente, una vez desaparecida la demanda que había generado su construcción, no generaba ni empleos no riqueza. A la gente que vive cerca de los aeropuertos de Ciudad Real, Lleida o Castellón, esta situación les resultará familiar. De hecho, también les resultará familiar el hecho de que los bancos que fueron obligados por las autoridades a financiar esas ruinosas infraestructuras tengan ahora problemas por mantenerse a flote.Vean, si no, la ruina en la que han quedado la Caja de Castilla la Mancha, la de ahorros del Mediterraneo -la CAM-, Caixa Catalunya o Caixa Galicia por poner unos ejemplos.

A todo esto hay que sumar la burbuja inmobiliaria. Desde que China abrió su economía al mundo en 1978, cientos de millones de ciudadanos emigraron del campo a la ciudad, creando una gran demanda de viviendas. Los aumentos de demanda eran tan constantes y tan grandes que la oferta no podía mantener el ritmo por lo que los precios se empezaron a disparar. Los aumentos de precios conllevaron la demanda especulativa (es decir, la gente que piensa que los pisos son una buena inversión “porque el ladrillo nunca baja, ¿les suena?). La especulación masiva no hizo más que contribuir al espiral de subidas de precios, construcción y promoción inmobiliaria masiva y créditos hipotecarios. De hecho, los bancos concedían créditos a tipos de interés inferiores a la inflación por lo que los tipos de interés reales eran negativos, cosa que no hacía más que incentivar la demanda masiva de crédito. El sector de la construcción llegó a representar el 20% del PIB (en comparación, la proporción de la construcción en España en el momento álgido de la burbuja llegó al 15%!).

Las autoridades chinas vieron lo que una burbuja inmobiliaria había hecho en Japón en 1990, o lo que está causando en Estados Unidos, Irlanda o España en la actualidad, por lo que hace un año decidieron aumentar los tipos de interés y llevar una política monetaria restrictiva de recortes del crédito financiero en un intento de desinflar la burbuja sin que explotara de manera violenta como había pasado en Japón, EEUU, Irlanda o España. Las consecuencias inmediatas es que el crédito se redujo, las compras de viviendas cayeron en picado, los precios inmobiliarios han bajado entre un 40% y un 60%, hay millones de viviendas vacías y los bancos se sientan sobre una enorme montaña de hipotecas morosas y créditos a empresas constructoras que no tienen ventas ni ingresos. A los españoles que lean esta nota, todo esto les resultará muy familiar: todo indica que la política de desinflar la burbuja suavemente no ha funcionado y que, en realidad, ha explotado. Igual que pasó en España.

La explosión de la burbuja no va a ser compensada con un aumento de las exportaciones ya que el que el resto del mundo se debate entre la recaía y la gran recesión. Un nuevo estímulo fiscal masivo como el llevado a cabo en 2008 parece improbable dadas las nefastas consecuencias que el anterior experimento dejó en las cuentas públicas. Finalmente, es altamente improbable que el consumo privado aumente mucho dado que la pirámide poblacional china está invertida (la política de hijo único hace que la relación entre ancianos y jóvenes sea cada vez peor) con lo que la introducción de un sistema de pensiones público similar al occidental parece improbable con lo que los chinos deben ahorrar todo lo que puedan hoy para mantenerse a sí mismos durante el retiro. La ausencia de un sistema sanitario público también hace que las familias estén obligadas a ahorrar para el día que tengan que hacer frente a una enfermedad o accidente. El consumo privado, pues, ni está ni se le espera. 

Todo esto nos lleva a una conclusión. Si la reacción a la explosión de la burbuja no pueden ser ni las exportaciones, ni la política fiscal expansiva, ni el consumo privado, solamente queda una opción: ¡la política monetaria expansiva! De ahí el espectacular cambio de dirección que el banco central de China hizo la semana pasada. Un cambio que, lejos de ser una buena noticia porque garantiza el crecimiento de China durante los años venideros, más bien es una señal de que las autoridades chinas ven que no tienen alternativa. Y eso es lo que quería decir con mi twit la semana pasada en 140 caracteres.

Es posible que la expansión monetaria funcione y, una vez más, China pase de puntillas por la recesión mundial que se crearía si el euro colapsa en las próximas semanas. Pero también puede ser que la expansión monetaria fracase y que, más que expandir la producción, dispare una inflación que ya se encuentra desbocada a cerca del 10%. Si eso es así, el aterrizaje forzoso de la economía más poblada del mundo va a tener consecuencias devastadoras en todo el mundo, sobre todo el mundo emergente de Asia, África y América Latina, cuyo éxito reciente ha dependido mucho del crecimiento del gigante chino.

Además de la incertidumbre fiscal norteamericana y el abismo financiero que amenaza la zona euro, parece que a partir de ahora tendremos que estar atentos al fuego que se ha encendido en China.

A les portes de l'infern

Relata al seu bloc Antón Uriarte que una expedició de 14 dones del govern de Zapatero s'ha desplaçat a Sud-àfrica per assistir al concili climàtic de Durban. En total, uns 20.000 delegats oficials i uns 50.000 feligresos de per lliure de tot el món assisteixen a l'esdeveniment político-religiós.

Diuen que aquesta conferència, com totes, també és transcendental per frenar les emissions de CO2 i evitar que el planeta segueixi escalfant-se i acabi socarrimant-nos a tots d'aquí a quatre dies. Diuen que estem a les portes de l'infern, que la situació ja és gairebé irreversible i que cal actuar amb urgència.

Això no obstant, les dades estadístiques no semblen estar a la vora d'un atac de nervis. La temperatura mitjana del segle XX va ser de 13,9 º C, mentre que la mitjana de la primera dècada del XXI se situa entre els 14,4 i els 14,5, un augment de més o menys mig grau.

En paraules d'Antón:

"De repetir-se l'evolució ocorreguda des del 1880 fins al 2010, s'assoliran els 16ºC -dos fatídics graus d'increment que cal evitar a tota costa segons la propaganda del règim-, més o menys cap a l'any 2330. Que poc que queda."

ADDENDA.- El dispendi astronòmic del concili no sembla preocupar gaire als seus organitzadors, tot i els temps de crisi que s'arrosseguen. En canvi, si que diuen que els preocupa el dispendi en CO2 que comporta la conferència, que han quantificat en 15.000 tones. Però no es preocupin, perquè ja hi han trobat la solució. Saben quina és? Posar a la venda bons d'emissions entre els assistents a la cimera i amb el que recaptin reforestar una àrea propera de la ciutat. Més bonic, impossible.

Respiro tranquil

Jacques Attali: "Hi ha un possibilitat sobre dues que l'euro ja no existeixi per Nadal"

Attali, el profeta que sempre s'equivoca.

Hispantv es retrata

Hispantv, el canal en espanyol del règim iranià, ha ignorat els tres assalts que estudiants islamistes han fet contra l'ambaixada britànica a Teheran. En el seu twitter s'han limitat a dir que uns estudiants s'han reunit, com aquell que va de costellada, davant l'ambaixada.

UE, la nomenklatura contra els pobles

Guy Millière per a www.Dreuz.info

Quan es va crear l'euro, vaig publicar diversos articles explicant per què la decisió que s'havia pres només podia tenir resultats tràgics i conduir a un cataclisme. En aquests moments estem en el cataclisme. Vaig dir que podria trigar deu anys a arribar. El calendari s'ha complert.

He escrit moltes vegades, igual com molts economistes competents, que l'euro és una moneda que s'ha imposat en un conjunt de països que no tenen ni la mateixa estructura econòmica, ni iguals guanys de productivitat, ni el mateix sistema social, ni la mateixa història, ni la mateixa cultura. Llevat de creure que aquestes diferències poden desaparèixer per art de màgia, les disfuncions no podien trigar a aparèixer i créixer.

Les disfuncions ja són aquí. les economies grega, portuguesa, espanyola, italiana, irlandesa, francesa, no han pogut seguir el ritme de l'economia alemanya i han patit greument l'augment dels desavantatges competitius que podrien haver resolt amb devaluacions successives: al no poder jugar la devaluació el seu paper de variable d'ajustament, s'ha fet a través de la desocupació i el deute. Els tipus d'interès vàlids per Alemanya no ho són per als països en què les tendències inflacionistes es manifesten, cosa que s'ha traduït en bombolles especulatives, que van afectar sobretot a Irlanda i Espanya.

Alemanya i els països nòrdics poden aparèixer com els principals beneficiaris a una mirada superficial, però en realitat no ho són: Alemanya, en particular, no té més remei que pagar diners pel dèficit dels països més afectats, sense que aquest pagament pugui remeiar en res a la demanda, i si deixa de pagar (que és el que el poble alemany voldria), s'enfrontarà a la fallida dels països afectats que des d'aleshores deixaran de comprar productes alemanys, i deixaran, en els balanços bancaris, un gran forat.

El fons dissenyat per evitar els forats i la fallida dels països afectats és molt insuficient i s'assembla a un montatge digne de Bernard Madoff: a més d'Alemanya, els paissos ja fortament endeutats s'endeuten per prestar diners a països encara més a prop de l'abisme, i, al fer-ho, s'endeuten encara més, acostant-se ells mateixos al seu propi abisme.

Les solucions plantejades no són dignes de dir-se solucions: redimir el deute dels països més afectats pel Banc Central Europeu seria l'inici d'un procés inflacionari del que no se'n veuria el final i no seria altre cosa que un expedient, crear bons del tresor europeu amb l'objectiu de mutualitzar els deutes no aturaria l'endeutament i no posaria remei a la situació, simplement posposaria l'explosió final.

Crear un govern únic europeu confiat a la tecnoestructura i sota direcció alemanya seria posar en pràctica el que es va planejar originalment durant la creació de l'euro i que va ser rebutjat per molts països, que no tenien ganes de passar completament sota el control de Brussel·les sense tenir-hi veu ni vot, i que posaria en pràctica el que s'havia previst inicialment en un context on, sí, hi ha un mal funcionament.

Per una mena de diktat, el primer ministre grec va ser substituït per un home de la tecnoestructura, el primer ministre italià també. El que la tecnoestructura pot prometre a la gent dels països més afectats és el sofriment i la recessió, i més enllà del sofriment i la recessió cap més sortida que els aldarulls i els atacs de nervis col·lectius.

Els membres de la tecnoestructura europea cerquen fora d'Europa qui els pot ajudar i semblen disposats a vendre's: la Xina serà la compradora? el capital de les petromonarquies hi estarà interessat? La Xina i les petromonarquies posaran, si es dóna el cas, les seves condicions, i no és segur que estiguin disposades a comprar un vehicle que amb vicis ocults i no ocults. El fet que la mateixa Alemanya no hagi pogut vendre els últims dies els seus propis títols de deute és molt significatiu de l'augment de la desconfiança.

Els advertiment de l'administració Obama en contra d'Europa dient, correctament, que el seu col·lapse afectaria als cinc continents, són certs, però l'administració Obama no està precisament en bona posició per donar consells en matèria financera, vist el que ha fet als Estats Units des de gener del 2009.

Els polítics europeus i els seguidors de l'analfabetisme econòmic clamen de totes bandes que el que passa és culpa dels mercats financers i que l'especulació no s'emportarà el gat a l'aigua, oblidant que els financers solen fer càlculs racionals, igual com els especuladors, i que la irracionalitat està en els polítics europeus que actuen cada dia, al cap i a la fi, com a lladres.

Com acabarà tot plegat? No ho puc dir exactament. Però puc dir, sense por equivocar-me, que això acabarà malament, molt malament.

La construcció europea, fins i tot abans de la introducció de l'euro, ja era portadora d'un problema esencial: era un projecte absolutista, en el sentit en que es parlava de monarquia absoluta en el passat europeu. Era un projecte constructivista: un intent de fer "tabula rasa" del passat i de remodelar les societats amb idees abstractes existents en els caps d'una elit que s'autoproclamava il·lustrada. Es basava en la desconfiança respecte les normes de l'economia de mercat i en la voluntat de substituir els dirigents, cosa que, com ha explicat Friedrich Hayek en el llibre que porta aquest nom, és una "fatal arrogància ".

Es basava en la desconfiança respecte la democràcia i ha substituït la sobirania del poble sota l'imperi de la llei natural a un poder absolut que s'ha donat a poc a poc a una nomenklatura.

Ha pretès fer "tabula rasa" del passat, reescriure la història, reformular els éssers humans per fer-los bons "ciutadans europeus". Igual que tots aquells que volen modificar la naturalesa humana, ha creat circuits de dependència que han acabat costant més i més cars. Han pres la forma d'Estats del benestar que tenen cura d'un nombre creixent de persones a les que acaben tancant en la passivitat. Per pagar aquesta passivitat, els circuits de dependència han expremut tant els més actius, els més dinàmics i creatius fins a dissuadir-los i fer que marxin. La recaptació ja no és suficient, els estats del benestar s'han endeutat fins el coll, d'aquñi el "deute sobirà" actual.

Els ben educats ciutadans europues ja no entenen res dels principis bàsics de l'economia. I aquells que els han comprès i els comprenen encara ja han marxat o s'estan anant.

Els que es queden ho esperen tot del govern, com els drogoaddictes a l'espera de la dosi promesa pel distribuïdor. Els cervell se'n van. Hi ha encara moltes cames i braços paralitzats pel xec de final de mes. Tot això va acompanyat per un descens de la natalitat i un envelliment accelerat. Va acompanyat d'un canvi en la població on l'Islam està jugant un paper cada vegada més rellevant.

Voldria creure en un final feliç. Però no ho aconsegueixo, senzillament perquè no em situo en el terreny de les creences i perquè ja sóc massa vell per llegir contes de fades.

Aquesta no seria la primera vegada en la història d'una civilització que s'esfondra i mor.

Davant el col·lapse i l'agonia d'una civilització, es poden tancar els ulls o es poden mantenir oberts i viure el que passa amb tota lucidesa. He optat per mantenir els ulls oberts.

Fa uns anys, Vladimir Bukovsky va publicar un llibre comparant la Unió Europea i la Unió Soviètica ("La Unió Europea, una nova URSS?"). De fet, les similituds són moltes. Abans he parlat de la nomenklatura. He parlat del remodelatge de les societats a partir d'idees abstractes provinents del cap d'una elit autoproclamada. He parlat del poder atorgat a la nomenklatura de forma gradual.

La diferència és que la Unió Soviètica va escollir la força militar i Europa la debilitat, que la reformulació dels éssers humans ha adoptat a Europa unes formes més suaus i de vegades imperceptibles.

La diferència és que la Unió Soviètica es trobava clarament fora de l'economia de mercat, havia optat pel partit, per una moneda no convertible, per una censura fèrria i per la prohibició als seus súbdits de sortir del país.

La Unió Europea ha trencat l'economia de mercat des de dins, i ha optat per una gamma de pensament únic que abasta diversos partits polítics esdevinguts impotents, ja que és la nomenklatura la que governa. La UE s'ha dotat d'una moneda convertible que s'assembla a una bomba de rellotjeria col·locada en els mercats financers, practica una censura camuflada i els que volen poden sortir de les seves fronteres.

La diferència és la que separa el totalitarisme dur del totalitarisme tou. La Unió Soviètica, era el 1984 de George Orwell. La Unió Europea és una barreja del 1984 i d'Un món feliç d'Aldous Huxley. Som més feliços en una barreja de 1984 i d'Un món feliç? Jo no ho crec, o en tot cas de manera molt passatjera. Tot i les prescripcions massives d'ansiolítics, la pobresa augmenta a Europa i l'esperança és a mig pal. I amb raó.

Distribució del personal cotnractat per l'Administració Pública

L'estafa climàtica, de nou al descobert

CLIMAGATE.TV ha començat a publicar la segona tanda de correus electrònics que revelen la gran estafa del canvi climàtic. Aquí van els primers:

1939 -  Thorne/MetO:

Observations do not show rising temperatures throughout the tropical
troposphere unless you accept one single study and approach and discount a
wealth of others. This is just downright dangerous. We need to communicate the
uncertainty and be honest. Phil, hopefully we can find time to discuss these
further if necessary [...]

             3066 - Thorne:

I also think the science is being manipulated to put a political spin on it
which for all our sakes might not be too clever in the long run.

            1611 - Carter:

It seems that a few people have a very strong say, and no matter how much
talking goes on beforehand, the big decisions are made at the eleventh hour by
a select core group.

           2884 - Wigley:

Mike, The Figure you sent is very deceptive [...] there have been a number of
dishonest presentations of model results by individual authors and by IPCC [...]

Exclusiva de Vanity Fair

¿Va pagar la SGAE serveis de prostitutes a policies, polítics i periodistes?

Els honestos dónen la cara

Josef Ackermann, el president del Deutsche Bank, va dir amb aplom als "indignats" que el van interrompre en un acte públic a Hamburg que estava disposat a debatre amb ells, allà mateix i el temps que fes falta, amb l'única condició que donessin la cara i es treguessin la màscara.
I els molt covards no ho van fer.

El 60% dels assalariats ja cobren menys de 1.000 euros al mes

Gairebé sis de cada deu assalariats perceben menys de 1282,80 euros bruts al mes, el que situa els seus ingressos per sota de la barrera del 'mileurisme' després de pagar impostos i cotitzacions socials.

Climagate, segona part

Una nova tongada de 5.000 correus electrònics privats intercanviats entre experts del canvi climàtic han estat penjats avui a internet. La primera entrega de correus electrònics, que va donar lloc a l'escàndol Climagate, es va publicat la vigília de la cimera climàtica de Copenhaguen, a finals del 2009. Ara, més.

The Guardian
Watts Up With That?

Una lliçó de dignitat que commou

Una mare d'una família pobre de l'Índia prepara la seva filla, encara mig endormiscada, per anar a l'escola. Foto de Gautam Basu. (Via)

Artur Mas anuncia un nou pla de xoc pel 2012

Reforçat per la victòria electoral de diumenge, el president de la Generalitat, Artur Mas, acaba d'anunciar un nou pla de xoc per sanejar les finances públiques i reduir el dèficit l'any 2012.

Aquestes són les principals mesures anunciades:

S'introduirà una taxa sobre les receptes mèdiques per desincentivar abusos

S'estudiarà imposar un recàrrec al preu de la gasolina, excepte la destinada a usos industrials

S'apujaran les matrícules universitàries, però s'implementarà un sistema de beques "potent"

S'apujarà el preu del transport públic, en especial a l'àrea Metropolitana de Barcelona

Es continuaran apujant les tarifes de l'aigua, excepte per a les rendes més baixes.

No s'apujaran els impostos però s'aplicarà l'impost sobre el Patrimoni si el PP no el suprimeix.

Es reduirà el sou a tots els funcionaris de la Generalitat. Els alts càrrecs perdran també una paga extra.