Els mitjans de comunicació de casa nostra han aconseguit la proesa d’esdevenir autistes, amnèsics i mentiders en la cobertura informativa del conflicte iraquià. Autistes, perquè són incapaços de sortir de la seva visió del conflicte, partidista i maniquea, que van adoptar des del primer dia i que mantenen, passi el que passi, sense defallir; amnèsics, perquè obliden sistemàticament tots els fets i esdeveniments que no s’ajusten a la seva visió del món “politicament correcte” i mentiders perquè, quan ho necessiten o els convé, retorcen els fets fins on faci falta per ajustar-los a la seva interpretació de la realitat.
Aquesta actitud malaltissa va assolir el seu nivell més escandalós quan la comissió d'investigació del 11-S del Congrés dels Estats Units va emetre les seves conclusions preliminars. Una d'aquestes conclusions -i no precisament la més important en el conjunt de l'informe- era que no s'han trobat "proves creïbles" que Bagdad participés en l'organització dels atemptats de Nova York i Washington.
Aquesta conclusió, que el govern americà sempre havia acceptat i reconegut públicament, es va "convertir" en els nostres mitjans d’incomunicació -vegeu el recull de titulars que ha fet Franco Aleman en els seu blog- en la demostració que Bush va mentir per justificar la guerra contra l'Iraq. En realitat, aquest va ser l'únic argument, entre un total de 27, que no va fer servir la Casa Blanca per justificar la guerra.
La Casa Blanca -recordem-ho- no va atribuir mai els atemptats del 11-S a Saddam Hussein sinó a Ossama bin Laden i per això va atacar militarment l'Afganistan, el país que li donava aixopluc. Però aquest fet no va impedir que el govern americà seguís creient que entre l'Iraq i Al-Qaeda van existir contactes i col·laboració, tant abans com després dels atemptats. Aquestes vinculacions, per raons òbvies, van quedar fora de les competències de la comissió d’investigació (que es va limitar als fets de l’11-S, a qui els va organitzar i cometre i perquè els serveis de seguretat no els van detectar) però no de la investigació periodística. Una investigació -especialment la que ha fet Stephen F. Hayes- que ha aportat evidències prou sòlides de la col·laboració entre Saddam Hussein i Al-Qaeda.
Però la desinformació dels nostres mitjans no es limita a capgirar els fets. De vegades, els ignora pel complet. Aquest és el cas de l'escàndol del "Program Petroli per Aliments" de les Nacions Unides. Un escàndol de 10.000 milions de dòlars -que podrien arribar als 40.000 milions- que es van treure de la boca de l'exhaust poble iraquià per anar a parar a les butxaques de Saddam Hussein amb la inhibició, quan no complicitat, d'alts funcionaris de les Nacions Unides.
Amb el vist-i-plau de l'ONU, Saddam Hussein va reduïr els últims anys la quantitat de petroli que venia a través del Programa Petroli per Aliments per derivar-lo cap al mercat negre i el contraban, cosa que li permetia obtenir importants ingressos no controlats per la comunitat internacional, tot i que això comportés que la seva població rebés menys aliments i medecines. A més a més, Saddam va rebaixar el preu del barril a les petroleres que li compraven cru a través del programa Petroli per Aliments a canvi que li paguéssin una comissió de 50 cèntims de dòlar per barril en un compte secret.
Tots aquests diners es van malgastar en corrupció, pagament de suborns, construcció de palaus presidencials i en intentar refer el programa armamentístic (veure la declaració escrita del danès Michael Soussan, excoordinador del Programa Petroli per Aliments entre el 1997 i el 2000, davant la comissió del Congrés americà que investiga l'escàndol). Entre els subornats destaquen el director del programa "Petroli per Aliments", Benon Sevan, i Kojo Annan, fill del secretari general de l'ONU. També hi ha diverses personalitats de països i moviments contraris a la guerra, especialment de França, Rússia i Xina, els tres països que van vetar al Consell de Seguretat la intervenció militar contra l'Iraq. En total, 270 amics de Saddam van ser compensats amb barrils de petroli gratis, segons una relació feta pública després de la guerra pel diari Al-Mahda de Bagdad.
Donat que aquest escàndol està sent silenciat per la premsa espanyola us recomano que llegiu l'informe de Claudia Rosett, membre de la Foundation for the Defense of Democracies and the Hudson Institute i columnista del Wall Street Journal, i que siguiu la pàgina web "Friends of Saddam".
En contrast amb el silenci sobre l'escàndol de l'ONU, els media han donat la màxima publicitat possible a les fotografies de les tortures que van tenir lloc a la presó d'Abu Graib, sense diferenciar si es tractava d'autèntiques sevícies o de simples abusos i maltractaments. Però el més significatiu de tot plegat és que no va ser la premsa la que va portar la iniciativa de la investigació, en un tema tan greu i denunciable com aquest. Pel contrari, la majoria dels mitjans ho va ignorar quan el comandament militar americà va anunciar el mes de gener l'obertura d'una investigació al respecte.
Tres mesos després, concretament el 3 de març del 2004, el general Antonio Tabuga va presentar el resultat de la investigació en un informe que conclou que entre els mesos d'octubre i desembre del 2003 hi van haver "nombrosos casos de maltractaments criminals, sàdics, flagrants i degradants" contra diversos detinguts, comesos principalment per 5 membres de la companyia 372 de la Policia Militar. Investigacions complementàries circumscriuen a un sol dia, el dissabte 8 de novembre del 2003, la major part dels maltractaments que es van cometre i fotografiar a la presó d'Abu Graib. Arran d'aquestes investigacions, el comandament americà va fer les primeres inculpacions contra personsal militar, que es comuniquen a la premsa i que aquesta torna a ignorar majoritàriament.
No és fins a la primera quinzena de maig que els media s'interessen pel tema, a l'arribar a les seves mans les primeres fotografies dels abusos comesos. La majoria de mitjans de comunicació van actuar correctament al publicar-les, però n'hi van haver alguns, entre ells el britànic "Daily Mirror", que van arribar a l'extrem de falsificar diverses fotografies. En contrast, mai no han publicat les imatges de les autèntiques tortures a mort de ciutadans occidentals a mans dels terroristes islamistes.
El mateix podriem dir respecte les armes de destrucció massiva que tenia l'Iraq. Sobre aquesta qüestió, els media continuen repetint la lletania de que no s'ha trobat res. És cert que no s'ha trobat cap magatzem ple d'armes mortíferes a punt de ser utilitzades i, sobre tot, a punt de ser filmades per a tots els telenoticies mundials, però els resultats de les investigacions han confirmat que Saddam havia tingut aquestes armes, que havia intentat conservar-ne algunes i, sobre tot, que disposava de tota la infraestructura -recursos, instal·lacions i científics- per poder reprendre la seva fabricació en qualsevol moment.
En cada tipus d'arma de destrucció massiva -químiques, biològiques, nuclears i míssils balístics- els EUA han descobert proves i projectes que Saddam havia aconseguit amagar durant 12 anys als inspectors de l'ONU. Materials i documents dispersos que no tenen la força mediàtica suficient per captar l'atenció dels mitjans, però que demostren que Saddam era un perill que calia neutralitzar, tard o d'hora.
Aquestes investigacions són obra del ISG (Iraq Survey Grup), que va començar a treballar uns mesos després d'acabada la guerra. El primer cap de l'ISG, David Kay, va presentar el 2 d'octubre del 2003 un informe que, tot i reconèixer que no havia trobat cap quantitat significativa d'armes de destrucció massiva, constatava l'existència de materials químics, biològics i nuclears, així com de molta documentació acreditativa de la voluntat de Saddam Hussein de rellançar quan pogués la seva fabricació. Kay va dir també que podia ser que Saddam hagués destruït les armes poc abans de la guerra, que les hagués amagat al desert o a tercers països, com ara Síria, o, fins i tot, que la seva egolatria l'hagués portat a marcar-se el farol de fer creure a tothom que tenia molt més del que en realitat disposava. En qualsevol cas, Kay demanava explicacions no tant al govern americà com als serveis secrets per tenir una informació tan deficient.
La responsabilitat de la CIA en aquesta qüestió va quedar palesa en l'informe del comitè d'Intel·ligència del Senat americà "Report on the U.S. intelligence community's prewar intelligence assessments on Iraq",del 7 de juliol del 2004, que
conclou que la CIA va exagerar l'amenaça de les armes de destrucció massiva abans de la intervenció militar per derrocar Saddam Hussein i que ho va fer pel seu compte i risc, ja que la Comissió assegura "no haver trobat cap prova que l'adminsitració Bush hagués intentat influir o pressionar perquè els analistes de la CIA modifiquéssin les conclusions sobre l'existències d'armes de destrucció massiva".
El segon cap de l'ISG, Charles Duelfer, va continuar les investigacions de Kay i va aconseguir més proves sobre el programa armamentístic iraquià, que va exposar en el seu informe del 30 de març del 2004.
En conjunt, les investigacions del ISG han trobat:
1.- Una xarxa de laboratoris secrets, amagats en una presó, que haurien servit per provar agents biològics en èssers humans.
2.- Diversos "ceps" d'una gran varietat d'agents biològics amagats al domicili particular d'un científic.
3.- Documentació sobre experimentació de nous agents de guerra biològica, com la brucel·losi o la febre hemorràgica de Crimea-Congo (CCHF) i noves recerques sobre la ricina i l'aflatoxina.
4.- Una àmplia gamma d'aeronaus sense pilot.
5.- Una capacitat permanent, mantiguda en secret com a mínim fins a finals del 2001, per fabricar carburant de propulsió per a les variants prohibides de míssils Scud.
6.- Documents i declaracions de científics iraquians sobre els intents de Bagdad per obtenir de Corea del Nord, entre 1999 i el 2002, tecnologies relatives a míssils balístics d'un abast superior als 1.300 quilòmetres.
7.- Proves d'un "programa accelerat" de contrucció de noves fàbriques amb capacitat per produir agents per a la guerra química i biològica.
8.- Descobriment d'un projecte no declarat de construcció d'un canó mòbil per rails d'alta velocitat que podia ser utiltizat per provar materials per a armes nuclears.
9.- La descoberta de 500 tones d'urani natural, emmagatzemades a l'antiga central nuclear de Tuwaitha. Aquest urani, segons el portaveu de l'AIEA, només podia tenir com a finalitat "un projecte clandestí d'armes nuclears". Teòricament, la central de Tawaitha va abandonar les activitats nuclears després de la guerra del Golf al quedar sota control dels inspectors de l'ONU. Un total de 1.700 quilos del material radioactiu més crític han estat traslladats als Estats Units per evitar que caiguin a mans de grups terroristes a l'Iraq.
10.- La localització, pels inspectors del ISG, d'una dotzena de bombes químiques amb gas sarin o mostassa. Els dos primers projectils es van trobar per separat el mes maig, després que un d'ells fos disparat contra les tropes americanes. El cap dels inspectors, Charles Deulfer, creu que moltes d'aquestes bombes van ser ubicades en magatzems d'armes convencionals i barrejades entr aquestes per despistar els inspectors de l'ONU. Fins el moment, s'han trobat 8.700 dipòstis d'armes que podrien contenir, segons s'estima, entre 650.000 i un milió de tones d'armes.
La recerca i localització de proves materials topa, però, amb dos grans obstacles: d'una banda, amb el fet que els principals testimonis han fugit o estan morts -gairebé una desensa dels principals científics implicats en els programes d'armes de Saddam Hussein els han assassinat i se sap que d'altres han estat subornats pels grups insurgents perquè els facilitin la localització d'aquestes armes i poder-les fer servir contra els EUA- i de l'altra, perquè la geografia desèrtica de l'Iraq ho dificulta enormement. Això fa que les coses es vagin trobant amb compta gotes o per casualitat, com aquest avió MiG-25R Foxbat B amagat sota la sorra del desert. Un avió que ningú no buscava perquè es creia que l'Iraq s'havia quedat sense força aèria a conseqüència de la guerra del Golf de 1991. Totes aquestes dificultats demostren a bastament que les inspeccions de l'ONU amb Saddam al poder no haurien servit de res.
Precisament, la forta pol·lèmica sobre l'existència o no d'aquestes armes de destrucció massiva és la que va provocar un dels episodis més sòrdids i escandalosos de la història recent del periodisme: el suïcidi del científic britànic David Kelly, assessor del ministeri britànic de defensa i font d'una informació difosa per la BBC segons la qual el govern Blair hauria inflat el perill de l'amenaça de Saddam per justificar la guerra. El suïcidi de Kelly va esquitxar la credibilitat del govern britànic però també i sobre tot la de la BBC, que al final va haver de reconèixer que no només no havia contrastat la informació amb altres fonts sinó que el periodista Andrew Gilligan havia "mailinterpretat" les declaracions de Kelly. És més, el 21 de gener de 2004, una setmana abans de la publicació de les conclusions de la investigació del jutge Hutton, la BBC va fer pública una extensa autocrítica i va emetre una entrevista amb el Dr. David Kelly, que s'havia enregistrat i arxivat un mes abans del seu suïcidi, en la que deia que Saddam Hussein podia desplegar armes de destrucció massiva en qüestió de dies o de poques setmanes, exactament el contrari del que li havien fet dir.
Però la desinformació no afecta només als grans temes del conflicte sinó també a temes considerats menors, però que són essencials per tenir una visió completa i més objectiva de la situació a l'Iraq. En destacaré algunes, però n'hi ha molts més.
1.- L'errònia i persistent qualificació de "resistència iraquiana" per denominar una constel·lació de grups terroristes islàmics provinents d'altres països i de membres irreciclables del partit únic de Saddam Hussein.
2.- La sobredimensió de la revolta del clerge xiita radical Moqtada al-Sadr, que es va rendir sense pena ni glòria després de dos mesos d'enfrontaments -1.500 milicians d'Al-Mhadi morts contra 19 d'americans- mentre els mitjans anunciaven els fracàs de l'ocupació i l'inici de la guerra civil. Els media van minimitzar o amagar que al-Sadr i les seves milícies no només no tenien el suport de la majoria xiita i dels seus líders religiosos sinó que no tenien tampoc el de la població civil, fins el punt que van ignorar les diverses manifestacions de protesta de ciutadans iraquians demanant que al-Sadr abandonés les ciutat santa de Najaf. Tampoc van explicar d'una manera prou clara i detallada que al Al-Sadr va començar la revolta no per lluitar contra l'ocupació angloamericana sinó per evitar ser detingut i entregat als tribunals iraquians acusat de l'assassinat a Najaf, el 28 d'agost del 2003, del líder espiritual més important dels xiites, el moderat Mohamed Baqr al-Hakim, que acabava d'arribar a de l'exili i que s'havia mostrat comprensiu amb les forces de la coalició i disposat a formar part del govern provisional iraquià.
3.- Les falses informacions, mai desmentides, sobre el saqueig del Museu de Bagdad gràcies a la "inhibició" de les tropes nord-americanes, que es dedicaven, segons els media, a protegir el ministeri del petroli i no el patrimoni cultural iraquià. En realitat, les peces de valor no van ser robades perquè havien estat amagades pels mantenidors del Museu en cases particulars i les poques que els lladres es van emportar van ser totes recuperades pocs mesos més tard. Una informació tan falsa com la de la suposada crema intencionada de manuscrits mil·lenaris de la Biblioteca Nacional Iraquiana, quan en realitat el que es va cremar van ser uns arxius del règim iraquià, en un intent de fer desaparèixer proves.
4.- La censura d'informacions relatives a la recontrucció i democratització de l'Iraq. Fets tant importants com la reconstrucció d'escoles, hospitals o de les principals infraestructures com el subministrament elèctric o l'aigua potable, l'agument del nivell de vida, la revalorització del dinar respecte el dòlar o l'increment dels ingressos pel petroli, pràcticament no s'han publicat. Com tampoc s'han publicat suficientment els principals aspectes de la reconstrucció democràtica de l'Iraq com, per exemple, la celebració d'eleccions municipals a les 37 ciutats més importants del país. Unes eleccions que han donat el poder representatiu a polítics moderats i democràtics, mentre que els islamistes radicals només han obtingut entre l'1 i el 3% dels vots i els baazistes de Saddam Hussein no han aconseguit ni un sol escó. Per obtenir una informació detallada de tot el que ha fet la coalició a l'Iraq, des del final de la guerra fins al traspàs de sobirania, cliqueu aquí i per comparar entre la situació de postguerra a Alemanya després de la segona guerra mundial i la situació a l'Iraq després del conflicte, cliqueu aquí.
5.- El silenci informatiu sobre les proves aparegudes respecte els intents de Saddam de comprar urani a l'Àfrica. Unes proves que demostrarien que les famoses 16 paraules de Bush en el discurs sobre l'Estat de la Unió -"the British government has learned that Saddam Hussein recently sought significant quantities of uranium from Africa"- eren certes. Segons publica el Financial Times serveis d'intel·ligència europeus han revelat que tenen proves testiomonials i electròniques que tres anys abans de la guerra l'Iraq va mantenir negociacions amb el Níger per comprar urani il·legalment. De fet, un diari tan poc sospitós de simpatia neoconservadora com el britànic "The Guardian" ja informava, quatre mesos abans del discurs de Bush, que l'iraq estava intentant comprar urani a l'Àfrica. Tot apunta, doncs, que la filtració dels documents falsos sobre el Níger, poc després del discurs de Bush, va ser una maniobra per aconseguir que tota informació relacionada amb aquest tema perdés credibilitat. Ara, que seria el moment de rectificar i restituir la veritat sobre el cas, ara "ja no és notícia" per a la majoria de mitjans.
6.- Tampoc s'ha informat de les diverses enquestes d'opinió fetes als iraquians, per l'única raó que la gran majoria mostraven una opinió massa favorable a la intervenció militar contra Saddam Hussein. Els media només es van fer ressò de l'única de les enquestes menys favorables i que, casualment, va estar feta en plena crisi de la revolta del clergue xiïta Al-Sadr. L'última de les enquestes publicades, del mes de juny del 2004, mostra que un 43,6% diu que està molt millor ara que abans de la guerra, contra un 24,9 % que considera que està pitjor.
Tot plegat posa en evidència que el que sabem sobre l'Iraq a través dels nostres mitjans de comunciació i el que passa realment en aquell país té poc a veure. Per comprendre la realitat d'aquesta manipulació informativa només cal confrontar-la amb una dada objectiva: l'indicador sobre els refugiats. Si la situació fós tan dolenta, l'ocupació tan rebutjada i les perspectives tant negres, no només no tornarien els milions d'iraquians que hi ha l'exili sinó que cada dia n'hi hauria més. Però la realitat estadística mostra exactament el contrari. Aquesta setmana, Ruud Lubbers, cap de l'Alt Comissariat de les Nacions Unides pel Refugiats, en declaracions a la BBC, deia que mig milió d'exiliats iraquians han retornat ja o estan en tràmits de retorn, mentre que un altre mig milió ha retornat ja a l'Afganistan. Uns exiliats que pràcticament tots provenen de l'època en que manava Saddam Hussein o els talibans, ja que tant la guerra de l'Afganistan com la de l'Iraq no va provocar -contrariament a les previsions dels catastrofistes- cap desplaçament significatiu de població.
Autisme, amnèsia i mentides. Tot plegat, un atemptat contra el dret a la informació dels ciutadans. Fins quan?
Addenda: El 15 d'agost es va obrir el Congrés Nacional Iraquià que ha d'actuar com una mena de parlament fins que se celebrin eleccions a començaments del 2005. Primera avaluació del govern provisional iraquià.
