Els periodistes tenim un compromís irrenunciable amb la veritat. Però la veritat va desaparèixer de la nostra professió el dia, ja llunyà, en que es va decretar la mort de l’objectivitat. Els nous teòrics de la informació van declarar que l’objectivitat no existia, que era un prejudici burgès. El periodisme, afirmaven, és selecció i tota selecció és subjectiva. A partir d’aquest reconeixement, al periodista només se li podia exigir que fos honest respecte la seva percepció de la realitat. D’aquesta manera s’obria la porta a la destrucció del periodisme entès com una institució especialitzada en la transmissió d’informació veraç.
Aquesta teoria romàntica del periodisme alliberava el periodista de la dictadura dels fets i li permetia anar més enllà, fins a interpretar la realitat. Els fets només tenien un autèntic valor en la mesura en què s’ajustaven a les conviccions del periodista, que podia obviar tots aquells altres que no encaixaven en la seva interpretació de la història, ja fos la història amb majúscula o les històries amb minúscula. El periodista era un nou Prometeu en lluita permanent contra les pressions del poder.
El desenvolupament d’aquesta teoria va culminar amb la formulació del famós periodisme d’anàlisi i contextualització, que consistia en camuflar l’opinió sota l’etiqueta d’anàlisi i de farcir el reportatge amb una selecció d’antecedents factuals, convenientment compatibles amb la tesi que es pretenia demostrar, per oferir una apariència de rigor i profunditat.
Aquesta concepció de la professió és la que, precisament i paradoxalment, ha convertit el periodista en la principal amenaça al dret a la informació.
La insistència del gremi en la censura i el control de les empreses de comunicació, tant públiques com privades, benhauradament no és res més que un tòpic. La censura i el control empresarial en els mitjans de comunicació dels països democràtics és mínima o anecdòtica i, quan existeix, xoca ràpidament amb els sindicats, els col•legis i els comitès professionals i tota una xarxa d’institucions polítiques i professionals que ràpidament avorten o fan pagar, judicialment, políticament o socialment, l’abús comès.
Certament, en un moment donat, una empresa pot censurar o manipular una determinada informació. En la meva ja llarga vida professional, puc recordar com a mínim una dotzena de vegades en que l’empresa ho va intentar. Tot i que poques vegades ho va aconseguir, si que va tenir èxit en un parell o tres d’ocasions. Per contra, en tot aquest temps, els periodistes van escriure i publicar desenes de milers de notícies sense que, la major part de les vegades, ningú els digués res. Però si la percepció del periodista era errònia i es mantenia així durant molt de temps –per exemple, un corresponsal a Washington que escriu cada dia durant 10 o 20 anys- els destinataris de la informació podien arribar a tenir una visió completament deformada de la realitat americana.
Contra això, el ciutadà, el dipositari del dret a la informació, està totalment indefens. I ho està perquè el principal interessat en defensar la credibilitat de la professió ha renunciat a fer-ho. El periodista ha preferit convertir-se en un protagonista de la història, en un transformador de la realitat, en un revolucionari romàntic, en una vedette mediàtica, facetes totes elles molt més excitants que la de fer de gris notari de la realitat, d’humil transcriptor dels fets, de meticulós separador de la informació de l’opinió.
El periodista, per dir-ho ras i curt, prefereix creure que saber.
