La mor de l’expresident americà, Ronald Reagan, ha passat gairebé desapercebuda a casa nostra. Les necrològiques s’han limitat a fer-ne escarni, repetint tots els tòpics sobre la seva persona. Els mitjans de comunicació, tan “progres” ells, han cregut que no valia la pena perdre gaire espai amb ell. Si es tractés d’ignorància, seria disculpable, però els resultats de la presidència de Reagan estan a la vista de qualsevol que vulgui veure.
Ronald Reagan no era un intel•lectual, ni tan sols un líder carismàtic, però tenia una gran percepció de la realitat, del que funciona i del que no, del que es bo i del que es dolent, i d’aquesta manera tan senzilla va aconseguir l’afecte de molts nordamericans i, sobre tot, va aconseguir el que sol ser impossible: canviar el món. No es tracta d’una afirmació gratuita i grandilocuent. D’una banda, Reagan va reptar la Unió Soviètica, a la que va anomenar “l’imperi del mal” amb gran rialla dels sobrats de la intel•lectualitat occidental, i va aconseguir el seu esfondrament. De l’altra, va obrir el camí a una època de ràpid i sòlid creixement econòmic aplicant les receptes liberals i accelerant la globalització (vegeu l’article de Xavier Sala-i-Martin “Ronald Reagan”)
Quan es mori el Papa Joan Pau II correrà molta més tinta, però tampoc es recordarà el fonamental. Independentment de la seva obra pastoral, que laics o creients jutjaran com creguin convenient, Karol Woytila a esdevingut una de les dues grans figures de la segona meitat del segle XX perquè va ser el dinamitador de l’imperi soviètic a l’Europa de l’Est. Com a la cançó d’en Lluís Llach, Reagan estirant per aquí i Joan Pau II estirant per allà, l’estaca soviètica van tombar. Avui dia coneixem perfectament els detalls. El KGB a través de la trama búlgara, amb Alí Agca com a cap visible i cap de turc –i mai tan ben dit- van intentar assassinar Joan Pau II per esclafar “Solidaritat”, el sindicat polonès que amenaçava el model socialista.
Si avui tenim un món més lliure i més pròsper és en gran part gràcies a Ronald Reagan i Karol Woytila. Ens agradarà més o menys, però aquesta és la veritat. O, si més no, una gran part de la veritat de l’últim quart de segle.
