Sembla que CiU comença a adonar-se que el seu decantament cap a posicions clarament independentistes (ells en diuen sobiranistes) i d’escorament cap una socialdemocràcia d’esquerra ha estat un error. Els electors han entès perfectament l’actitud oportunista dels nous líders convergents i en les tres últimes eleccions (Parlament, Generals i Europees) els han anat castigant cada vegada amb més contundència.
L’explicació, de manual, fa vergonya de tan senzilla: la deriva cap el radicalisme ha fet que els electors conservadors, moderats, liberals i catalanistes autonomistes hagin deixat de votar per CiU o s’hagin abstingut, mentre que l’electorat d’esquerra, que sempre ha vist CiU com la dreta catalana, no s’ha deixat enganyar pels cants de sirena “progressista” de Mas i Guardans i ha seguit preferint l’esquerra genuïna i no el succedani.
El problema de CiU, ja sense la figura carismàtica de Pujol, és que recuperar la confiança de l’electorat traït és difícil i portarà temps, llevat que el tripartit porti el país al desastre, cosa possible però poc probable. Per tant, quan més aviat s'afanyin a rectificar més aviat podran recuperar la seva força electoral. Pel contrari, quan més triguin a reaccionar més aprop estaran del suïcidi i de desaprèixer com la UCD.
De moment, Josep Antoni Duran Lleida ha instat a recuperar la “centralitat política” com a fórmula per recuperar l'espai electoral. "Hem de comprovar -ha dit- si realment hem estat capaços de mantenir la centralitat que tants resultats polítics ha donat a CiU”.
CiU està, doncs, en una cruïlla: o assumir una posició moderada i catalanista autonomista, sense complexos polítics, ideològics o tribals, o continuar en la seva deriva cap el forat negre de l’esquerra. Un forat al que és molt fàcil caure però impossible de sortir.
